L’esquerra torna a l’atac
Encara que no pugui formar govern, Corbyn és el guanyador de les eleccions
Es normal veure una multitud a la platja de West Kirby el dia del bot salvavides, quan es recapten diners per al servei de rescat marítim. Però no per a un míting polític d’un líder laborista dels més radicals, que defensa la renacionalització de les empreses privatitzades sota els governs de Margaret Thatcher i Tony Blair, el final de l’austeritat, augments del salari mitjà alhora que fortes pujades dels impostos sobre el 10% més ric. “No havia vist mai això: la gent arribava gairebé fins a Red Rocks (les roques vermelles)”, va dir un dels participants a l’acte que dijous trucava a les portes per demanar el vot per als laboristes.
Aquell dia, Jeremy Corbyn havia estat victorejat per 20.000 joves en un concert del conjunt The Libertines en un estadi de futbol, a prop de la vella drassana de Cammell Laird. Però el míting a la platja de West Kirby va ser encara més extraordinari. Al capdavall, aquests suburbis residencials, a vuit quilòmetres de les ruïnes postindustrials de la ribera sud del riu Mersey, eren fins fa alguns anys un feu conservador. Però el míting de Corbyn no només estava ple de joves estudiants, motivats com mai pel líder laborista i pel seu compromís
per eliminar les matrícules. Hi havia gent de totes les edats, i diverses classes socials. Mestres, infermeres, comerciants, aturats, petits empresaris que tenen l’oficina en una furgoneta.
En els comicis de dijous, els laboristes es van imposar a l’escó corresponent a West Kirby i voltants, amb un avantatge sobre els conservadors que ha passat de 400 a 5.000 vots. És un dels escons del cobejat nord-oest que Theresa May havia elegit com a blanc pel fort suport al Brexit. Però lluny de perdre escons al nord-oest, els laboristes en van guanyar cinc.
Els centenars de mítings que Corbyn ha fet durant la campanya són la prova que la segona fase de l’assalt al poder de l’esquerra britànica es troba en fase bastant avançada. Ja s’havia aconseguit incorporar centenars de milers de nous activistes al Partit Laborista que, després d’anys d’apatia, ja compta amb mig milió d’afiliats, el partit polític més gran d’Europa. Gràcies a això, Corbyn, un veterà diputat de l’esquerra de 68 anys, va aconseguir, contra tot pronòstic, guanyar les eleccions a líder laborista el 2015. Això malgrat que hi havia participat a contracor per donar un vernís de pluralitat a unes primàries a les quals els faltava empenta.
Després de la victòria de Corbyn, els diputats blairistes i els mitjans de comunicació van denunciar que el partit havia estat segrestat per l’esquerra radical. Amb un programa basat en nacionalitzacions, un enorme augment de la despesa en serveis públics (40.000 milions d’euros en la sanitat) i altres mesures de l’esquerra dura, van advertir, els laboristes no tornarien a guanyar mai les eleccions. Fins i tot van forçar unes altres primàries després de la victòria del Brexit, acusant Corbyn d’incompetència o complicitat amb els euroescèptics. Però –amb el suport d’un nou moviment d’activistes altament disciplinats que és conegut com a Momentum–, va tornar a guanyar.
A la campanya electoral, Corbyn va aplicar el mateix model de campanya que va fer servir a les primàries. Va parlar en centenars de mítings públics, on va defensar un manifest basat en la transformació social i la igualtat. “Corbyn ha apostat pel model de l’esquerra llatinoamericana: enormes mobilitzacions, una campanya gegantina de reclutament i un manifest excel·lent”, diu l’escriptor Tariq Ali, excompany de Corbyn en les manifestacions dels anys setanta.
Lluny de diluir el seu discurs a les eleccions, Corbyn fins i tot es va atrevir a ressaltar després dels atemptats de Manchester que el terrorisme, per inexcusable que sigui, té a veure amb la participació britànica a les guerres a l’Orient Mitjà. The Sun el va titllar de gihadista. Però Corbyn va anar pujant als sondejos.
Després van arribar els resultats explosius d’ahir. Corbyn no pot formar un govern però ningú no dubta que ell és el guanyador de les eleccions. Els laboristes han aconseguit 13 milions de vots, igual que en els anys dels governs de Tony Blair, després d’una pujada disparada de la participació, sobretot de joves, motivats per la campanya. “Corbyn ha tret l’esquerra del gueto”, afirma Alex Nunn, autor de The candidate (Or Books). Paradoxalment, l’ambigüitat de Corbyn respecte al Brexit l’ha ajudat. Els laboristes no van perdre els seus escons als vells feus laboristes del nord, focus del suport a la sortida de la UE. Fins i tot van aconseguir atreure alguns vots de l’ultranacionalista UKIP. Això malgrat que Corbyn es negui a fer concessions a la xenofòbia o a posar límits numèrics a la immigració. Alhora, van treure resultats excel·lents a Londres i altres centres metropolitans més euròfils.
Pot ser Jeremy Corbyn el pròxim inquilí del número 10 de Downing Street? Tot és possible en la conjuntura política de la postcrisi. Deslliurat dels constants amotinaments blairistes, podrà dedicar-se a atacar un govern conservador summament fràgil. “Hi ha un recompte de Kensington. Kensington!”, diu Tariq Ali, amb referència al feu
tory a Londres que, increïblement, els laboristes encara poden guanyar. “Si hi ha altres eleccions el proper any, el Jeremy serà el primer ministre”.
La seva ambigüitat sobre el Brexit l’ha ajudat a conservar els vells feus del nord, focus euroescèptics