Els (foscos) amics del desert
Donald Trump va aterrar a Riad el 20 de maig passat sense saber res, o gairebé res, del complex i gasós tauler geopolític de l’Orient Mitjà. Per què l’hauria de conèixer? No ha perdut mai més d’un minut llegint res sobre això ni respecte a gairebé res (tots els que el coneixen diuen que l’avorreix mortalment estudiar-se els dossiers). Trump sap com i amb qui fer negocis i poc més. En realitat, si hagués donat un cop d’ull al briefing que sens dubte li va preparar el seu equip de la Casa Blanca tampoc hauria servit de gaire més. Com diu l’avesat Tomás Alcoverro: “Si vostè creu que entén l’Orient Mitjà, és que l’hi han explicat malament”. Però al president dels Estats Units se li podia haver demanat, justament per això, prudència i humilitat, dues qualitats que clamorosament li manquen. Trump és un ignorant que ignora ser-ho.
Així que va arribar al regne dels beduïns, va donar una puntada de peu a la taula i va desmuntar d’un cop el delicat mecano pacientment construït pel seu antecessor, Barack Obama, per acostar-se a l’Iran i desactivar un dels principals i més perillosos focus de tensió mundials. En un discurs pla i simplista –al contrari de la cèlebre intervenció d’Obama a la universitat d’Al-Azhar del Caire en el 2009–, Trump va instar els països àrabs a comprometre’s realment en la lluita contra el terrorisme i va assenyalar el recuperat Gran Satan, això és Iran, com el màxim culpable. Saudites i israelians no devien cabre a la pell de goig.
A Riad van llegir entre línies i van creure comprendre que Washington els donava carta blanca per collar el díscol germà qatarià, doblement culpable de dissidència per acostar-se massa a Teheran, el gran rival xiïta –a sobre, heretge!– dels Saud en la lluita per l’hegemonia política, econòmica i espiritual a l’Orient Mitjà, donar suport als grups armats afins a l’Iran com Hizbul·lah al Líban i Hamàs a Gaza, i per alimentar els Germans Musulmans, desestabilitzadors dels poders àrabs establerts, particularment a Egipte, agitant a més les contestacions internes des del canal de televisió Al-Jazira. El resultat és conegut: un grup de mitja dot- zena de països àrabs liderat per l’Aràbia Saudita va decretar aquesta setmana el bloqueig polític i econòmic de Qatar fins que l’emir Tamim bin Hamad al-Thani, monarca absolut d’un ínfim però superric país gràcies a les seves reserves de gas, abandoni la pretensió de posar en pràctica una diplomàcia independent –consistent en col·locar els ous a totes les cistelles possibles– i torni a la cleda. Per embolicar-ho tot amb una pàtina de respectabilitat, van acusar l’emirat de finançar grups extremistes i gihadistes.
La maniobra saudita va provocar una certa alarma inicial a Washington, ja que al capdavall Qatar allotja la principal base aèria nord-americana a la regió –la d’Al-Udeid, amb 10.000 militars– i el comando central de la lluita contra l’Estat Islàmic. Així que el secretari d’Estat, Rex Tillerson, es va mobilitzar de seguida per provar d’apaivagar els ànims...
Però resulta que Donald Trump, encantat amb les seves pròpies pensades, va veure en el gest del rei Salman la resposta adequada als seus requeriments: “Potser sigui el principi del final de l’horror del terrorisme”, va dir a Twitter amb sorprenent petulància.
Tot això és una broma. I de mal gust a més. Cadascú pot tenir la seva pròpia opinió sobre el règim tirànic dels aiatol·làs a l’Iran (on, per cert, el reformista Hassan Rohani s’ha tornat a imposar amb rotunditat als immobilistes conservadors) i sobre l’acció d’organitzacions com Hizbul·lah i Hamàs, que ara com ara continuen integrant la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea i dels EUA. Però ningú no pot afirmar seriosament que els dos grups, avalats per l’Iran, constitueixin un perill per a tercers països al marge d’Israel.
Al contrari, els dos grups terroristes que ensagnen repetidament Europa i els Estats Units, a més d’altres països musulmans –l’Estat Islàmic, actualment, i AlQaida, en el passat recent–, no tenen res a veure amb l’Iran i el xiisme, sinó que encarnen l’extremisme sunnita que porten dècades alimentant l’Aràbia Saudita –màxim propagandista del retrògrad wahhabisme– i Qatar. No és per atzar si l’EI ha atacat Teheran aquesta setmana, deixant en evidència la inconsistència de Trump, que lluny d’assumir el seu error ha insistit en la seva grollera lletania dient que el doble atemptat de dimecres a la capital iraniana, que va deixar 12 morts, demostra que “els qui promouen el terrorisme s’arrisquen a ser víctimes del mal que provoquen”. L’Iran, culpable de l’EI? Per Déu...
“No ens atrevim a parlar de l’Aràbia Saudita i de Qatar, però potser seria necessari que aquests valents deixessin d’alimentar amb els seus fons un cert nombre d’accions preocupants. Un dia caldrà obrir el dossier de Qatar perquè aquí hi ha un veritable problema”, va declarar fa cinc anys un excap de la DST, el contraespionatge francès, Yves Bonnet, avançant-se a l’exsecretària d’Estat i excandidata a la Casa Blanca Hillary Clinton, qui en un dels e-mails revelats per Wikileaks, datat el 2014, deia: “Necessitem utilitzar els nostres actius diplomàtics i d’intel·ligència per pressionar els governs de Qatar i l’Aràbia Saudita, que subministren clandestinament finançament a l’Estat Islàmic i a altres grups radicals sunnites a la regió”. Es pot ser més clar? més directe?
Faria bé Trump d’examinar la història recent dels Estats Units. L’any passat, després de pressions insistents, el president Obama va acordar desclassificar 28 pàgines de l’informe que va elaborar el Congrés el 2002 sobre els atemptats de l’11-S i que George W. Bush va declarar secretes. En aquelles 28 pàgines s’al·ludeix als suports oficials o semioficials que van poder rebre els terroristes que van atacar als Estats Units l’11 de setembre del 2001 –19 individus, dels quals 16 eren saudites–. I encara que no hi ha cap prova definitiva que inculpi el Govern de Riad, tot indica que van rebre suports externs –i no pocs– des del regne del desert.
El senador nord-americà Bob Graham, que va ser vicepresident de la comissió d’investigació que va elaborar l’informe, no en té gaires dubtes: “La informació d’aquelles 28 pàgines reforça la creença que els 19 terroristes –la major part dels quals parlava poc anglès, tenia una educació limitada i no havia visitat mai els EUA– no van estar sols (...) i suggereix un fort vincle amb el Regne de l’Aràbia Saudita, fundacions saudites i altres interessos saudites”. I ara, podem continuar atacant l’Iran...
Hillary Clinton va acusar en un e-mail l’Aràbia Saudita i Qatar de finançar clandestinament l’EI