El Govern del TC
El Tribunal Constitucional és una cosa molt seriosa. És lent, com tot el que a Espanya té nom de tribunal. De vegades dicta sentències sobre assumptes que els ciutadans ja havíem oblidat. Probablement dijous hi va haver joves que, quan van llegir la sentència sobre l’anomenada reforma fiscal, es van preguntar si alguna vegada hi havia hagut una amnistia fiscal a Espanya. Però el TC no es casa amb ningú. No es casa ni amb Cristóbal Montoro, que potser sigui l’home més temut del país. I no pas per ell, que és una bellíssima persona, sinó pels instruments que es manipulen en el ministeri que dirigeix.
El Tribunal Constitucional, que a qualsevol altra nació és un òrgan de l’Estat poc conegut, en aquest país s’ha convertit en el govern autèntic. Molts catalans pensen –i en ocasions ho sembla– que només treballa per donar suport al Govern central en la seva política de tancament de sortides a la independència, però dijous va demostrar que també li toca el crostó al Govern espanyol quan ho ha de fer: d’un cop constitucional es va carregar el decret llei de regularització de capitals a l’estranger, del qual sempre es va parlar com a amnistia fiscal. Ho fa amb cinc anys de retard, però de forma contundent. Implacable, fins i tot. És l’autèntic Govern de la nació. Com que és l’intèrpret de la llei fonamental, matisa, corregeix, retalla, frena, anul·la i destrueix sense possibilitat d’apel·lació tot allò que surt del marc de la llei.
D’aquesta manera, poc importa que el Govern espanyol presenti com un èxit la identificació de béns i diners en altres països. Poc importa que el total identificat ascendeixi a 95.000 milions d’euros, 20.000 milions més que el deute oficial de Catalunya. I poc importa tot el que ha dit Montoro en aquests cinc últims anys: al tribunal li importa que el tracte donat als evasors que es van confessar al fisc avala el frau fiscal o contradiu la igualtat que proclama la Constitució. La sentència, com altres d’ anteriors i altres de diversos tribunals, planteja quina capacitat d’iniciativa té un govern si un jutge individual o un grup de jutges es proposa de tombar una de les seves decisions. “Que se sotmeti a la llei”, respondran els legalistes. “Si sempre s’apliqués la llei, no hi hauria forma de governar”, replicaran els possibilistes partidaris de Trump.
En tot cas, al Govern central i a l’Estat aquesta sentència els va de primera pensant en el que passarà a Catalunya: la probable (desenganyeu-vos, no segura) convocatòria del referèndum unilateral. Rajoy complirà al mil·límetre la seva promesa: recórrer al TC el més mínim pas que es faci cap a la separació. Primer vindrà la suspensió d’acords o lleis. Després, la inhabilitació dels seus autors. Es buscaran delictes amb lupa, des de la prevaricació a la malversació de fons públics. Carles Puigdemont –i Oriol Junqueras, si l’acompanya en les decisions amb la seva persona o la seva firma– seran tractats com a governants que han delinquit. El Diari Oficial de la Generalitat mai no havia estat llegit amb tant de detall a l’Advocacia de l’Estat. I qui tindrà l’última paraula abans que la Fiscalia presenti les seves querelles? El que té tot el poder: el Tribunal Constitucional.