L’amarga victòria de May
LA primera ministra britànica, la conservadora Theresa May, continuarà al capdavant del Govern però en unes condicions pitjors de les que li va deixar el seu antecessor, el dimissionari David Cameron. Els tories han perdut la majoria absoluta de què gaudien als Comuns en les eleccions de dijous, que, en un error estratègic, May va avançar a fi de reforçar la seva figura davant la imminent negociació del Brexit amb Brussel·les. Els resultats obliguen la primera ministra a obtenir suports –els deu escons dels unionistes nord-irlandesos–, però el seu lideratge ha quedat considerablement minvat i encara cal veure les conseqüències que tindrà aquest fracàs en el futur.
El desastre venia anunciat en els últims sondejos. Des que va convocar eleccions, a l’abril, quan la situaven vint punts per sobre dels laboristes, Theresa May no ha fet més que cometre una sèrie d’errors que no només han dilapidat aquell avantatge, sinó que l’han portat a perdre la majoria absoluta, la qual cosa obre una gran incertesa sobre la seva capacitat real d’emprendre els grans reptes que té al davant: des de la negociació del Brexit fins a les qüestions de seguretat, tensada pels atemptats terroristes, o a les urgents reformes que necessita l’economia britànica. May va apostar per escombrar el laborisme i reforçar la seva figura entre els correligionaris conservadors i ha aconseguit el contrari: consolidar la figura de l’esquerrà Jeremy Corbyn –que va mobilitzar l’electorat jove i apareix com el guanyador moral– i aconseguir que en la nit electoral ja se sentissin veus tories que li demanaven la dimissió. Magre resultat electoral és la desaparició del UKIP –el partit que va promoure el Brexit– i el daltabaix del nacionalisme escocès, que ha perdut 19 escons, la qual cosa ha suposat un toc d’atenció seriós a la ministra principal Nicola Sturgeon.
Quin serà ara el camí que emprendrà May en la negociació del Brexit que ha d’iniciar-se d’aquí deu dies amb Brussel·les? Si segueix el camí de duresa emprès, el sector centrista dels conservadors (el de les grans empreses i la City), temorós de les pernicioses conseqüències econòmiques, es podria rebel·lar en contra seu. Si, en canvi, torna a fer un gir en la seva posició –hi ha qui li recorda encara que ella no va ser mai partidària del Brexit abans de succeir Cameron– per buscar una negociació menys rígida, el sector més dur del partit li pot retirar suports.
Aquest caminar per la corda fluixa té un futur molt incert, sobretot si apareixen els ganivets al si del Partit Conservador, costum d’altra banda tradicional en la política britànica.