El món contra Trump

La provocació de Trump a la comunitat internacional al retirar-se, a la pràctica, de l’acord de París sobre el canvi climàtic ha mobilitzat governs i ciutadans en defensa de l’habitabilitat del planeta, que és el que realment està en joc en aquests moments. De fet ha reforçat el suport a les polítiques de conservació en països decisius per a aquest objectiu com són la Xina i l’Índia. Fins i tot Rússia, malgrat la seva especial relació amb Trump, hi ha acostat posicions. I la Unió Europea, energitzada per una Merkel que apareix de nou com l’única líder, esperant Macron, ha assumit la direcció de les operacions. No només en l’ecologia planetària sinó també en les relacions comercials i en la defensa dels drets humans. L’aïllacionisme de l’“America first” ha comportat una reacció en què el món en el seu conjunt sembla haverse despertat d’una còmoda dependència de l’hegemonia dels Estats Units. Països i persones estan assumint la necessitat de gestionar els problemes d’un món globalment interdependent. És més, als Estats Units s’ha produït una mobilització sense precedents dels governs municipals (incloses totes les grans ciutats) i dels estats (més de 30, incloent Califòrnia, Nova York i Illinois) que estan disposats a aplicar els compromisos de l’acord de París sense comptar amb el Govern federal.

Així mateix, les principals empreses multinacionals, de tots els sectors, i en particular de l’electrònica i les comunicacions, de les finances i de l’automòbil, s’han posicionat en contra de la política de Trump. Fins i tot empreses petrolieres han declarat que estan disposades a continuar amb els compromisos ja adquirits i en els quals ja han fet inversions a llarg termini. I és que la transició energètica ja va començar fa un temps i hi ha sectors industrials com el de les energies renovables que s’estan convertint en motors del creixement econòmic. La defensa de Trump de sectors obsolets i ecològicament perjudicials com el carbó és més una icona populista, amb escàs premi al Col·legi Electoral, que un gir de model energètic. Si bé és cert que l’obertura d’àrees fins ara protegides a la seva explotació econòmica sense controls ambientals ha estat ben rebuda per la indústria energètica, la seva perspectiva a llarg termini ja està fixada en termes de sostenibilitat. En alguns càlculs preliminars es prediu que amb el manteniment de mesures de conservació a nivell local, regional, industrial i residencial, la retirada dels Estats Units de l’acord de París no es traduirà en canvis essencials en els nivells d’emissió determinants de l’escalfament global. És a dir, la societat, la indústria i les institucions subfederals estan assumint les polítiques ecològiques que abans depenien del Govern federal. De manera que la paradoxa del nacionalisme insolidari de Trump és que està reforçant la responsabilitat conjunta de la comunitat internacional, així com l’afirmació de la societat dels Estats Units i de les seves institucions més properes al seu compromís amb la sostenibilitat.

Una cosa semblant està passant en el pla pròpiament polític. La reunió del G-7 a Taormina va ser molt tensa, segons testimoni dels presents, l’enfrontament amb Merkel va ser explícit i l’intent de seduir Macron va fracassar, tenint en compte la consciència de la nova estrella de la política francesa de l’esgarrifança que suscita Trump a França, amb la significativa excepció dels seguidors de Le Pen. De manera que en lloc del triomf de la política aïllacionista de Trump, estem assistint al seu aïllament gradual dels processos de decisió mundials. Això condueix a una situació nova, de fet a un món multipolar que supera la fase postguerra freda d’unilateralisme dels Estats Units, acceptat per la resta. Perquè la Xina no està en condicions econòmiques, polítiques o militars d’exercir un lideratge global, encara que sí que s’ha situat com un actor cada vegada més important en la globalització econòmica, particularment a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica meridional. I Rússia continua sent temuda i amb prou feines acceptada en el seu entorn europeu. Tot i això, els impulsos erràtics de Trump poden generar tensions incontrolades en zones sensibles del planeta. Ha aconseguit que la Xina apaivagués Corea del Nord, a canvi del compromís discret de Trump de no atacar primer. Però, en canvi, ha obert un nou front perillosíssim a l’Orient Mitjà a l’atiar l’Aràbia Saudita en la seva enemistat oberta amb l’Iran. El recent viatge de Trump al regne saudita ha generat una nova dinàmica geopolítica els efectes de la qual es comencen a entreveure. A canvi d’una gegantina compra d’equipaments civils i militars, que aportarà enormes sumes als Estats Units i crearà milers de llocs de treball, els saudites han rebut un suport de Trump al seu enfrontament amb l’Iran. Aquesta guerra de religió, de sunnites contra xiïtes, és el conflicte més explosiu de l’Orient Mitjà perquè continua la confrontació secular entre dues legitimitats islàmiques, totes dues igualment fonamentalistes.

Trump continua pensant (induït per Israel) que l’Iran és l’enemic més perillós i que algun dia tindrà l’arma nuclear. I que l’Aràbia Saudita és la barrera contra l’Iran. D’aquí l’aïllament sobtat per terra, mar i aire de Qatar, també sunnita però que busca la protecció de l’Iran davant l’hostilitat saudita. I, sobretot, el fet inèdit de llançar un atac terrorista de l’Estat Islàmic contra el Parlament iranià i la tomba de Khomeini, evidenciant la dependència del califat islàmic dels seus finançadors saudites; exactament l’acusació que llancen contra Qatar per escenificar la confusió.

I mentrestant, als Estats Units es posa en marxa la maquinària institucional per limitar el poder arbitrari de Trump. Perquè també en aquell país sorgeix amb força la resistència contra un nacionalisme radical que desestabilitza l’ordre internacional, amenaçant la pau del món i l’habitabilitat del planeta. Continuarà.

En lloc del triomf de la política aïllacionista de Trump, estem assistint al seu aïllament gradual dels processos de decisió mundials