El paradís natural corrupte (i 3)
Potser ho he explicat ja fa anys. Ha passat tant de temps que ni jo recordo el que vaig escriure i com ho vaig fer. El que sé és que evoco l’actor Alan Bates en aquella pel·lícula grega, amb música de Theodorakis, que arribava a una illa amb la idea d’estar tranquil, i llegir i escriure. Una mica així, però sense trobar-me Anthony Quinn, Zorba, vaig arribar jo a un petit poble asturià en el límit amb Cantàbria. Vaig travessar el Deva en un taxi perquè ni sé conduir, ni anar amb bicicleta, ni nedar. Es deia Colombres, i així es deu continuar dient, i com que era primavera no hi havia més ànimes que les que em miraven com si acabés de caure del cel d’un vell taxi Mercedes blanc, com els toreros d’altres temps, i un individu que es va allotjar a la posada, l’única que hi havia, buscant una casa que reunís tres condicions: paisatge, escàs paisanatge i un tros de prat.
Això va passar fa més de vint anys i allà vaig trobar una cabana humida i una distància amb el personal, sempre amable davant l’insòlit personatge que els havia caigut del cel. La bellesa. No crec que mai trobi un lloc en la meva vida envoltat de tanta bellesa i tan poca gent.
Hi vaig viure estius, primaveres, tardors i fins i tot hiverns, difícils de suportar, per la limitació de mitjans. Però ho compensava tot el lloc i la vista. Un modest mercat els dijous, mitja dotzena de botigues, i ningú que t’empipés. Excuso dir els invents que havia de fer per enviar els meus articles a La Vanguardia, però hi havia una veïna tan benèvola que em deixava la casa i el telèfon. Va ser la primera testimoni de Jehovà amb bondat natural que em vaig trobar en la meva vida. Me’n vaig assabentar quan va morir.
Però la bellesa no ho és tot. Estava entelada d’accidents molt estranys. L’alcalde d’aleshores, Bordás, s’havia construït una carretera que només li era útil a ell per traslladar els mobles de la seva fàbrica fins a la carretera general. Un personatge de pel·lícula que aturava el seu espaterrant vehicle quan em trobava caminant “per la seva carretera” i baixava lleument el vidre fumat per preguntar-me. “Com va de salut, senyor Morán?”. “Bé, de moment bé”, li responia. “Me n’alegro –acabava–, perquè la salut és l’únic important”. És obvi que jo havia començat a escriure sobre algunes singularitats de la zona que em cridaven l’atenció: els usos dels fons Feder, que concedia la Unió Europea, i aquell prodigi que encara avui m’esbalaeix: veure sortir cotxes Maserati, o qualsevol altre de gamma alta, de les quadres de vaques. Òbviament no se m’havia ocorregut mai una manera tan insòlita de munyir. Llevat que la vaca, la llet i el munyir fossin la tapadora del tràfic de drogues, com així era en la més desvergonyida impunitat.
A Bordás pare, fàbrica de mobles i botigues a tot el poble, alcalde socialista, solia afegir “però independent”, el va substituir el seu fill, socialista de carnet i sobretot, atenció, lletrat en exercici. La bellesa és excloent? Ho vaig anar remugant durant diversos anys en aquell lloc que no oblidaré mai i en el qual m’hi vaig estar de manera intermitent durant 16 anys. Hi vaig passar les èpoques més felices potser de la meva vida, i les més depressives i tremendes. Fins que un dia em va dir la propietària que el seu assessor –l’alcalde lletrat i socialista– li havia manifestat que “sense mi” a la casa se li podia treure un bon partit. Ni tan sols van fer una nova oferta, senzillament em van fer fora.
Però jo no havia anat més enllà de les corrupcions socialistes petites. L’alcaldessa de Llanes, Dolores Álvarez Campillo, avui aforada, i els seus pactes amb l’asturmexicà Pérez Simón, un home dins de tota sospita. El millor va venir després, quan de sobte a la societat asturiana, que no volia veure-hi, se li va posar davant dels nassos que l’home de ferro del sindicat miner, SOMA-UGT, Fernández Villa, tenia un patrimoni ocult d’un milió tres-cents mil euros, mentre encapçalava manifestacions i feia el gest fins i tot de tirar còctels molotov. No hi ha cap sindicalista al món que aconsegueixi gairebé milió i mig d’euros si no és per procediments irregulars.
Però es van anar acumulant les estafes. El Niemeyer, a Avilés, que abans es veia des de l’avió abans d’aterrar a Astúries, perquè era blanc. En en el meu últim viatge s’havia fet negre. No hi ha fons per netejar-lo. I la Fundació Soma, empobrida pels avesats sindicalistes que van pactar amb el PP. Jo robo en la meva zona i tu en la teva; un pacte de legislatura que els ha portat fins que el PP aprovi els pressupostos del PSOE a la regió.
Vaig dir ja fa molts anys que Astúries era l’autonomia més corrupta d’Espanya. Ara, en el barem que va fer el Consell del Poder Judicial, sembla que la situa la tercera. Tenint en compte que amb prou feines té un milió d’habitants, és un lloc d’excepció.
Van construir a Gijón una prolongació del moll, que continua tan mort com el primer dia, però amb què es van malgastar milions dels pressupostos. Sense faltar Calatrava a Oviedo. Jo estic convençut que el despatx jurídic de Calatrava és més important que l’arquitectònic; d’una altra manera seria a la presó. I què em diuen de la trama del cable de fibra òptica?
Aïllada per terra, mar i aire, Astúries es conserva pel paisatge, el menyspreu d’una població feta a tot, i uns turistes que es fonen admirant les meravelles que li va atorgar la naturalesa. Començaríem a relatar els casos en els tribunals i no tindria línies per explicar-los tots. Des d’aquell Marea, on antics comunistes es van convertir en comissionistes de l’ensenyament. La Universitat Laboral de Gijón, herència de Girón de Velasco i el franquisme imperial, convertida en un Valle de los Caídos per a gent amb ambició d’enfilar-se i forrar-se.
I ara l’Operació Hulla, l’obra d’uns murris del sindicat UGT que es van instal·lar per esprémer la cosa més humiliant i repulsiva. Un geriàtric. Perquè tot era possible en una societat curta de vista, complaent, divertida, mentre Javier Fernández, l’últim de la llista, dirigia la comunitat en connivència amb el Partit Popular de Gabino de Lorenzo, un personatge de menor quantia inclinat pels diners fàcils i els cavalls bonics.
I pensar que Astúries borratxa i dinamitera (tirem de llegenda) va ser focus d’incitació a la rebel·lió, als drets obrers, a la lluita de classes i va acabar dirigida per un jamándulo –expressió asturiana que designa a qui només li preocupa el bon menjar i el gaudi d’una sessió sidrera– de Mieres, a qui sempre vaig anomenar “el Périto”, que és com es defineix als pobles a qui ha estudiat una mica de mineria, però que al·lega ser enginyer. Estic parlant de Fernández, Javier. Un cadàver que es va ocupar del PSOE espanyol així que començava l’etapa final de l’enfonsament del que va ser un Titanic.
Pobra Astúries! El paisatge no alimenta i la societat camina a batzegades de sidra cap a la inanitat o, el que és el mateix, al suïcidi satisfet. Tot això que hi hem guanyat.
Pobra Astúries! El paisatge no alimenta i la societat camina a batzegades de sidra cap a la inanitat