Estimbada
Les eleccions anticipades –com els referèndums– les carrega el diable. Els votants, obligats a passar per les urnes quan no ho esperen, reaccionen com els polítics experimentats: vostè pregunti el que vulgui i jo va veuré què contesto.
Les eleccions britàniques d’abans-d’ahir havien de ser un passeig. La primera ministra Theresa May disposava d’una còmoda majoria parlamentaria i no necessitava convocar-les. Ho va fer amb l’objectiu declarat de reforçar la seva posició de cara a les negociacions per a la sortida de la Unió Europea. L’objectiu no declarat era evitar que les pròximes eleccions, l’any 2020, coincidissin amb els primers efectes de l’acord amb Brussel·les, que sabia que potser no serien tan favorables com ella volia creure.
La temptació era gran: els sondejos li donaven més de vint punts d’avantatge. La majoria dels votants semblaven convençuts que el líder del Partit Laborista, Jeremy Corbyn, era massa radical per poder ser primer ministre. L’estratègia, fàcil. Només calia demostrar que Theresa May no era Jeremy Corbyn. El guió, clar: la primera ministra, una política segura i fiable, guanyaria per golejada. Reforçada amb un nou mandat i una sòlida majoria, negociaria amb Brussel·les i aconseguiria que la sortida de la Unió Europea fos un èxit.
Però les coses no han sortit com ella i els seus estrategs confiaven. Theresa May no només no ha obtingut el mandat reforçat que buscava sinó que ha perdut una dotzena d’escons claus per governar. El passeig ha acabat amb una estimbada.
¿Motius? El primer, haver convocat unes eleccions innecessàries. Als votants no els agrada que els facin anar a les urnes per conveniència personal. Un home d’Estat es preocupa pel futur del país, no pel seu. Theresa May volia aprofitar una oportunitat –l’avantatge dels sondejos i la suposada inelegibilitat de Jeremy Corbyn– i ha quedat com una oportunista.
El segon, una proposta molt mal concebuda, hàbilment etiquetada pels laboristes com un impost a la demència. Creient que les eleccions estaven guanyades, May va voler aprofitar per donar una bona empenta a l’agenda conservadora i resoldre per endavant uns dels problemes pressupostaris més complicats del sistema sanitari públic, el de l’atenció a les persones grans. Però ho va fer mig de contraban, sense obrir un veritable debat, perquè el tema central de les eleccions havia de ser el seu lideratge fort i estable i la sortida de la Unió Europea, no les retallades ni el futur de la sanitat pública. La van enxampar i va haver de recular a corre-cuita, cosa poc airosa per a una líder que es presentava com a forta i estable.
El tercer, creure que la qüestió de la sortida de la Unió Europea estava ja tancada, que només calia un mandat clar per negociar-la. No ho estava. Només estava mig adormida, i la convocatòria d’eleccions l’ha despertat, en termes no gaire favorables per a May.
El quart, donar per fet que les eleccions estaven guanyades. L’avantatge als sondejos s’ha de saber portar. May no n’ha sabut. No va voler un debat cara a cara amb Corbyn, per no haver de tractar-lo com a possible alternativa. El va menysprear i, malgrat el seu radicalisme, Corbyn ha resultat un candidat molt efectiu: senzill, directe, afable. Una persona decent. Les seves propostes de dinars escolars i matrícules universitàries gratuïts li han guanyat molts vots entre els joves.
May ha reaccionat amb rapidesa. Ha arribat a un acord amb els unionistes
Com en l’acudit, la resposta dels votants a May ha estat: “¿Vostè? Què vol que li digui... ¿No hi ha ningú més?”
d’Irlanda del Nord i es proposa formar govern. Els números surten. No serà el primer cop que els conservadors s’alien amb els unionistes de l’Ulster.
Però la seva autoritat se n’ha anat en orri. Va plantejar les eleccions com una confrontació entre una primera ministra fiable i decidida –ella– i un polític extremista que no comptava ni amb el suport dels seus. Ara els resultats es tornen contra ella, no contra el partit. La campanya, en comptes de mostrar les seves virtuts amagades, ha fet visibles els seus defectes. La sensació és que, si hagués durat deu dies més, hauria perdut. I això li resta molta credibilitat, sobretot de cara als moments difícils que sens dubte vindran en les negociacions amb la Unió Europea, que ara seran més complicades per la falta d’una posició britànica clara.
El Partit Conservador, a més, està molt tribalitzat. Cameron va convocar el referèndum sobre la Unió Europea per intentar cohesionar-lo. Però la cadena d’errors comesos de llavors ençà encara l’ha dividit més.
Unes eleccions generals sempre poden ser traïdores. Els polítics pregunten una cosa i els votants de vegades en responen una altra. Theresa May va preguntar als britànics si volien que dirigís el país amb un govern fort i estable per sortir de la Unió Europea per la porta gran. La resposta dels votants, com en el vell acudit, ha estat: “¿Vostè? Què vol que li digui... ¿No hi ha ningú més?”. No li serà fàcil governar.