La pota de conill
Quan un xarlatà es fa famós, escriu un llibre. Si li surt bé i ven exemplars, llavors obre un blog o una pàgina web, o totes dues coses alhora. De vegades l’ordre dels fets no altera el producte. És a dir, aquell paio primer obre un blog, després una pàgina web i després escriu un llibre. Si juga bé les seves cartes, entra a la roda de la fortuna. Així és com un dia el truquen d’una ràdio, un altre d’una altra, d’una tele, de l’altra. Que l’audiència respon? Doncs dale, dale, com diu la cançó. I d’aquí passa a conferenciant, a muntar congressos i a triomfar, que la vida (sobretot la dels altres; quin cinisme) són dos dies. El desvergonyiment avança a la llum del dia com les ones d’un mar de femta en plena nit.
De fatxendes d’aquests n’hi ha molts des de fa anys, però ara, sigui per les xarxes socials, per la inconsciència d’alguns mitjans de comunicació o per la inacció de qui ens governa, pesquen en l’aigua tèrbola dels antivacunes i de la paranoia pel que és natural. No són més que males còpies dels antics xamans. Si aquells entabanaven amb potes de conill, aquests ho fan amb te, aigua marina, orina o amb algun tractament màgic que no passaria el sedàs de cap assaig clínic amb un mínim rigor.
Totes les pseudoteràpies escuren butxaques i enganyen. Algunes fins i tot maten. No hi ha res més perillós que prometre
Les pseudoteràpies pesquen en l’aigua tèrbola dels antivacunes i de la paranoia per tot el que és natural
miracles en forma de pastilla o beuratge. No tant perquè s’acabin demostrant substàncies verinoses, sinó perquè inciten els malalts a rebutjar teràpies d’eficàcia terapèutica provada.
És necessari que ens demanem per què, desgraciadament, la ignorància sembla que sigui temperada en aquell acer toledà de l’espasa del Cid Campeador. Indestructible és la ignorància, sí, i també cega, perquè ens fa viure en la pitjor de les foscors... Però aquest seria un altre debat.
Privar els pacients de les opcions de curació que la medicina els ofereix constitueix una forma de violència atroç, per més que s’exerceixi disfressada amb robes científiques i sota l’hàbil maneig de la nomenclatura mèdica. Aquesta classe de violència criminal no està inclosa en cap llei de Seguretat Ciutadana. Hauria de ser-hi, però fa molt de mal. “El que és important és estar bé amb un mateix. Només moren els carallots”, ha arribat a dir un d’aquests genis sobrenaturals, de qui prefereixo no recordar el nom.
Cal posar fi a tot això i tornar a algun d’aquests fantasmes la seva condició natural: sense llençol que els cobreixi, queda en dubte el seu engany, i el que abans semblaven virtuts esdevindran manifestacions d’un trastorn mental sever. Una manera optimista d’abordar el tema és pensar que la denúncia de l’Organització Mèdica Col·legial contra més de 150 pàgines web de pseudoteràpies arribarà a bon port. Els metges fa massa temps que es posen de perfil davant d’un problema que ha donat la cara i que té nom i cognoms.