‘Cliffhanger’ processal

TV3 connecta amb el Palau de la Generalitat. Ja no plou i un sol simbòlicament oportú il·lumina l’escena. Sonaran, inapel·lables, les campanes del carilló però, abans, Oriol Junqueras escalfa l’ambient interpretant els grans èxits que justifiquen (18 reasons why) el discurs independentista. I ho fa, com sempre, amb un torrent cabalós d’oratòria que s’alimenta de centenars d’afluents subordinats i autoparòdics (l’ombra del Polònia és allargada). El president Carles Puigdemont recull el testimoni i, amb una solemnitat que contrasta amb el solo sense partitura de Junqueras, revisa els precedents de la decisió (anunciada però no presa i amb un macguffin republicà a l’argument) amb un resum tipus “en capítols anteriors”. Fa sol però l’horitzó –l’1 d’octubre– adquireix categoria de compte enrere tipus 24 ode cliffhanger concentrador d’intriga i expectatives. A la fotografia de grup no hi surten ni Jack Bauer ni Germà Gordó.

BARCELONA AUDIOVISUAL. La influència de Barcelona esquitxa un univers audiovisual en constant expansió. Abans d’ahir, l’històric presentador del telenotícies de France 2, David Pujadas, nascut a Barcelona, es va acomiadar de l’audiència després de ser acomiadat per l’empresa. El seu equip va envair el plató per aplaudirlo. L’ovació impedia que se sentís una part del discurs, emfàticament preparat. La mirada de Pujadas descriu perfectament el seu nivell d’exigència i un control permanent de la pròpia imatge, sempre amoïnat per transmetre la credibilitat i el rigor del periodisme de pedagogia sense renunciar als onanismes de l’ego. Altres barcelonins d’adopció, com Gemma Nierga i Josep Cuní, també hauran d’acomiadar-se després d’una llarga experiència com a dignes representants d’aquest periodisme de pedagogia que deixarà orfes molts professionals, molts col·laboradors i, sobretot, molts espectadors.

A la tercera temporada d’Oficina de infiltrados (Movistar), conversa entre personatges relacionats amb l’espionatge internacional. Parlen d’un congrés de sismologia que se celebrarà a Barcelona i un dels sismòlegs diu: “Hi vaig ser fa uns anys. Era una ciutat de jonquis”. No és l’única bona sèrie de producció francesa. N’hi ha una, Capitaine Marleau, que ha obtingut audiències espectacular gràcies al personatge protagonista, una investigadora que, afrancesant les virtuts del millor Colombo, aporta una sana extravagància a l’estereotip policial. Capítols independents que recorren França per resoldre assassinats diversos, amb secundaris tan importants com Gerard Depardieu i, sobretot, la imprevisible capacitat de la protagonista, interpretada per Corinne Masiero, per deixar anar rèpliques de diàlegs efervescents. Una mostra: quan el forense la convida a sopar amb intencions libidinoses, Marleau li diu: “Només follo a la primera cita”. Doncs bé: al primer capítol, Marleau descobreix una xarxa de tràfic de drogues que té com a centre neuràlgic la nostra inefable Barcelona, ara hipotètica capital del cliffhanger republicà català.

Els aplaudiments a David Pujadas impedien que se sentís una part del discurs, emfàticament preparat