Torrent no és Torrente

Les novel·les de Torrent semblen tenir consciència del seu paper de crònica de la societat valenciana

Recordo la irrupció de Ferran Torrent en el panorama literari català des de València amb No emprenyeu el comissari (3i4) com un senyal de l’anòmala normalitat que alguns anhelàvem. Corria l’orwellià any de 1984. La minoria (absoluta) de lectors que maldàvem per comportar-nos com si visquéssim en un país normal aliè al victimisme pujolista vam saludar amb joia les trifulgues de Toni Butxana i Hèctor Barrera, escrites per un paio baixet, musculós i mordaç, amb ànima de periodista i tocat per la gràcia de la llengua: Ferran Torrent, àlies el Tigre de Sedaví. En una dècada Torrent publicà quatre novel·les més, ja a Quaderns Crema. Aquell paisatge del centre de València, amb personatges com Rosita Amores i Paco l’Artillero, ens va subjugar. Torrent creava trames hilarants, retratava petits delinqüents i burxava en les zones d’ombra del poder local. En contrast amb la realitat barcelonina, els baixos fons de València estaven poblats per personatges que venien de la rodalia i parlaven la llengua del país. Torrent excel·lia (i excel·leix) en els diàlegs. Els seus personatges sempre xerren molt. Quan l’any 1994 va guanyar el Sant Jordi amb Gràcies per la propina (un títol amb lectures extraliteràries), va ampliar l’elenc de personatges. Van aparèixer els germans Torres (el seu àlter ego Ferran) i aquelles històries disbauxades van començar a complementar-se amb retrats profunds de les capes de la ceba valenciana.

A partir, sobretot, de Societat limitada (2002), les novel·les de Torrent semblen haver pres consciència del seu paper de crònica de la societat valenciana. Sense abandonar algunes de les seves primeres criatures (Butxana, Barrera, Tordera), ha complementat el seu guinyol de delinqüents, policies i periodistes amb empresaris (Juan Lloris) i polítics (Francesc Petit) que li han permès anar resseguint l’evolució de la València de Milans del Bosch, Zaplana, Barberà o Camps. Ara publica Individus com nosaltres (Columna), continuació d’Un dinar un dia qualsevol (2015), en la qual retrata el moment previ a les eleccions del quinze que van comportar el canvi. En aquesta nova onada torrentiana el pes de les investigacions i del discurs el porta el periodista Marc Sendra, convertit en autònom després d’haver deixat el diari. Sendra, força escèptic sobre les possibilitats reals que tindran les forces d’esquerra per canviar res encara que guanyin les eleccions, pacta amb un grup molt singular format per delinqüents clàssics (el Llargo i el Messié), els germans Torres, Butxana o l’excomissari Tordera, amb una màfia russa en el rerefons. Els terrenys de joc que dibuixa Torrent no exclouen la situació política i el canvi social que bull a València, però els dilemes morals de Sendra se centren en casos més concrets. Episodis com el d’una mare immigrant maltractada per la seva parella valenciana que, a través d’un mètode tan irregular com abrupte, acaba convivint amb un vidu necessitat de companyia femenina, per exemple. Llegir Torrent continua divertint i les seves trames continuen sent un McGuffin per mostrar-nos que no hi ha res a fer i que tot és possible.