“El gol més vist del Barça”
Les vaques sagrades repassen amb Rexach la rellevància de la final i el títol i analitzen la mentalitat de Cruyff
No s’han oblidat. “No oblidaré mai un dia tan bonic”, confessa Ronald Koeman. Stòitxkov va plantar la pilota i la va posar en moviment. Bakero la va deixar morta perquè, 25 anys i alguns dies després, Koeman tornés a picar l’esfèrica. La pilota va sortir disparada. “És el gol més vist de la història del Barcelona”, resumeix Charly Rexach. No era Wembley, ni el vell ni el nou. Ni tan sols era el Camp Nou. A l’estrada de l’Auditori 1899, els tres protagonistes del gol que va donar al Barça la seva primera Copa d’Europa van repetir tots els passos mil·limètricament. I va sortir calcat. Va ser el millor colofó al Fòrum Samitier sobre el 25è aniversari de Wembley, que avui té el plat fort amb la festa a l’estadi.
El 20 de maig del 1992 el barcelonisme es va treure un pes de sobre i el Barça va poder volar lliurement i arribar diverses vegades a dalt de tot. Hi havia un topall que constrenyia el club que des d’aleshores va poder assolir la mida que té avui. “La Copa d’Europa s’havia convertit en una obsessió i amb això al cap no es pot funcionar bé”, rememora Rexach, ajudant de Cruyff. El dream team que va construir el tècnic holandès va posar fi al malefici. Després s’han aixecat quatre Champions més: París 2006, Roma 2009, Londres 2011 i Berlín 2015.
Ahir les vaques sagrades, com les va anomenar Johan, es van reunir per explicar com ho van aconseguir. “Va ser dur. La veritat és que no hi havia gaire gent optimista per allò de Sevilla”, apunta Koeman, l’heroi. “Quan vaig arribar al 88 s’ensumava un cert desànim”, relata Eusebio Sacristán. Fins i tot la impertorbabilitat de Rexach va patir.
-Com ho veus? –li preguntaven cada dia a Charly des d’una setmana abans de la final.
-Això està guanyat –responia ell invariablement.
-I com jugareu? –interpel·laven el segon tècnic.
-Nosaltres, com sempre –assegurava. I d’allà no sortia.
“Però a mesura que s’acostava la final va venir Toni Bruins, que era l’analista, i va començar a dir que compte amb Lombardo, que si era un migcampista que entrava per la banda, que no era un extrem però era traçut... I vam sortir amb quatre defenses. I el partit es va començar a complicar. 0-0 als 90 minuts. 0-0 a la primera part de la pròrroga. El gol... Aquell gol va ser un descans”, diu Rexach mirant Koeman. “A mi el partit se’m va fer etern –corrobora Guillermo Amor, que es va quedar a la grada, sancionat, per veure’n una de groga contra el Benfica– . Però va pagar la pena esperar”.
“La jugada no estava assajada”, confirma Stòitxkov, que recorda que el dia anterior va veure Koeman enfilar el camí dels vestidors. “Li vaig cridar: ‘Ronald, no te’n vagis sense xutar una falta’. Així que l’última pilota que vam tocar abans de la final va ser una falta”, va dir descobrint el búlgar, que després en el moment clau es va adonar que la barrera italiana era molt a prop. “Per això vaig cridar en José Mari (Bakero) perquè ens ajudés”, va dir.
“El secret d’aquell equip era que érem uns jugadors amb caràcter fort i honest. Ens exigíem molt als entrenaments”, sintetitza Koeman. “Volíem fer una cosa important. Va ser la final de la il·lusió”, assenyala Eusebio. “Cruyff ens va llegar una mentalitat guanyadora. Ja mai més no es va dependre del rival”, aporta Amor. “El més important per a en Johan era la tranquil·litat, que sempre semblés que no passés res. Davant dels jugadors, encara que no tinguessis la solució havia de semblar que sí”, reflexiona Rexach. “I això que aquell vestidor era més difícil de gestionar que el d’ara”, diu sobre la rotació entre Koeman, Laudrup, Stòitxkov i Romário, que va arribar el 1993, en comparació a Messi, Suárez i Neymar.
“Un dels primers espases s’havia de quedar fora en cada jornada. Cada dilluns el debat estava servit. Això ara no passa”. Però això ja eren els temps d’abundància que van seguir al gol que va canviar la vida del Barça.