El vestit nou de l’emperador
Més enllà de veure’ls en pilotes, encara triguem massa a engegar els nostres governants a passeig
Als anys noranta del tombant de segle, Occident va viure una molt profunda reformulació del valor intrínsec de les imatges. Es va posar en dubte la seva capacitat de dir la veritat. La dècada va començar amb la guerra del Golf, amb els informatius de la CNN en directe des del front i aquelles imatges de videojoc que captaven les càmeres instal·lades als bombarders americans. La revolució digital arribava al cinema i a la televisió.
De seguida va aparèixer el JFK d’Oliver Stone, en què la veritat del magnicidi es descobria i confonia a través de la manipulació de les imatges i, en no res, el moviment dogma 95, de Lars von Trier, que, tot i celebrar l’adveniment del món digital, ho feia amb el compromís d’evitar els efectes especials i l’artificialitat a què convidava la nova tecnologia.
Hi pensava tot mirant OJ: Made in America (2016), l’esplèndida sèrie documental que ens relata l’auge i la caiguda de l’actor i estrella del futbol americà OJ Simpson. Acusat d’assassinar a sang freda la seva exparella i un amic la nit del 12 de juny de 1994, la producció ens acompanya al llarg del judici més publicitat de la història. L’ambient en què es va produir tenia com a antecedent immediat i principal els disturbis de Los Angeles de la primavera de 1992. Més enllà dels nostres Jocs Olímpics i de la primera Copa d’Europa del Barça, també és ara que celebrem el trenta aniversari d’aquells esdeveniments d’abast mundial. L’esclat de violència als carrers havia començat amb l’absolució dels policies a qui, en unes imatges captades per un video-aficionat des del balcó de casa, tothom havia vist apallissant acarnissadament el taxista Rodney King. Ningú podia entendre que no n’hi hagués prou amb aquelles imatges per condemnar els agressors.
Després dels Jocs, aquí a Barcelona, Manel Huerga va engegar Betevé, enviant reporters amb petites càmeres digitals de vídeo pels carrers de la ciutat. Jo n’era un. I recordo que teníem la idea que els mitjans de producció àudio-visual i, per tant, la mirada sobre la realitat, deixaria de ser uniforme i unívoca, deixaria d’estar només en mans de quatre poderosos i s’esparpellaria entre la ciutadania més o menys compromesa. Aquella idea o miratge possiblement s’hagi vist superada per Wikileaks, que en té prou amb accedir a les seves dades per demostrar que l’emperador va nu. És veritat que s’han trobat més maneres i millors de posar en evidència el mal exercici del poder. Però quan un fa recompte de la ingent acumulació d’arguments en contra dels nostres governants –Bárcenas, Millet o el preu de Neymar, tan és– un s’adona que, més enllà de veure’ls en pilotes, encara triguem massa a engegar-los a passeig.