“És curiosa la picaresca llatina”
Michael Robinson repassa el seu passat i el seu present a ‘Es lo que hay...’
Cada matí, Michael Robinson esmorza en un bar de la carretera de Burgos. Demana el mateix: cafè amb llet i xurros. L’operació, per més que sembli habitual, està acuradament programada. “He de llevar-me a les vuit perquè si vaig una mica més tard, ja no és el mateix”.
Jesús Ruiz Mantilla. Es lo que hay... Jesús Ruiz Mantilla i Michael Robinson es miren. D’un cop d’ull, s’entenen. Somriuen, còmplices.
Jesús Ruiz Mantilla, que és periodista a El País, ha escrit el llibre de Robinson. Una biografia sui generis. Un pèl capritxosa i voluntàriament desordenada. El llibre va i ve. Del Liverpool a l’Osasuna, passant pels fills i la dona de Robinson, el fucking Brexit, els xurros i la televisió.
Es lo que hay... (Aguilar), es titula la criatura. El llibre. –Es lo que hay –em diu Robinson. Hi ha una cervesa i un bol de patates fregides sobre la taula. Som a la cafeteria de l’hotel Presidente, a Barcelona. I uns tipus reparant unes cortinetes ens miren, curiosos: han reconegut el personatge.
Fa anys que veiem Robinson a la televisió. El dia después. Informe Robinson. Caos Futbol Club... –Es lo que hay? –insisteixo. –És una frase híbrida. Val per a tot. A través d’aquesta, vull dir: faré un llibre i parlaré del que penso. Es lo que hay.
Me’n torno cap a Ruiz Mantilla. Em fa l’ullet. L’entenc. Parir la criatura ha tingut les seves servituds.
–A què ve aquest llibre? –li pregunto Ruiz Mantilla.
–Un dia, Michael em truca i em diu: “M’he passat trenta anys a Espanya i vull fer un llibre. Que m’hi ajudes?”. –I vostè? –Jo...? Encantat. Aquest home és un mestre del conte. I la cosa va anar molt fàcil. N’hi va haver prou de quedar en alguns dels millors restaurants de Madrid. I deixar que tot fluís. El que va ser difícil va ser encaixar-ho...
Robinson acaba el glop i torna en si. Diu:
–Que ha llegit l’epíleg? Aquí em pregunto: “Qui soc?”. –I qui és vostè? –No en tinc ni idea. Però sí que sé alguna cosa. No m’agradaria ser el metge d’un equip de futbol. Trenca a riure. Li demano una explicació. –El metge d’un club té un enorme conflicte entre el seu jurament hipocràtic i l’interès de l’equip. L’esport professional no és salut. És un procés que destrossa el teu cos, siguis futbolista o pilotari. I això, sense parlar de la gimnàstica rítmica. O de la natació. S’imagina, tants llargs i sense poder parlar amb ningú...?
Robinson va ser futbolista. Va passar als setanta i als vuitanta. Un futbolista ben estrany. Llegia diaris que es plegaven per la meitat. Era un número nou dels bons. Picava de cap una roca. Va ser internacional britànic. Va guanyar una Copa d’Europa amb el Liverpool. Es va fer pols un genoll a l’Osasuna. Porta una pròtesi. –Ara, golf i dòmino –diu. Un altre glop a la cervesa. Vull tornar al jurament hipocràtic. Robinson ho explica al llibre. Ell i l’Osasuna van acabar malament.
Quan jugava a Pamplona, Robinson es va trencar el genoll. Va passar pel quiròfan. Els metges el van fer tornar al camp abans d’hora. Va durar 19 minuts. Aquí es va acabar tot. Aquí es va emprenyar amb els metges. I també amb l’Osasuna.
Es va emportar alguns menyspreus. El club li va negar la salutació. El mateix li van fer al seu fill, anys després.
–Per què? Encara no ho sé. Ni ho entenc. Vaig ser molt estimat pels aficionats navarresos. Ningú no m’ho ha explicat.
–Tot i així, vostè adora aquest país. I el nostre futbol, un món de tramposos –li dic.
–Aquí, el futbolista és trampós. És cert. És curiós com li agrada la picaresca al llatí. Els espanyols són capaços d’entendre els argentins. Aquests commemoren la mà de Déu , en comptes de recordar el gol més bonic mai vist sobre una cosa verda: aquell golàs de Maradona als anglesos... Els argentins prefereixen commemorar una trampa. Valoren més això que una obra mestra. És una assignatura que encara no he après. Encara bo que hi ha gent per a tot. –Insisteixo: la trampa... –El futbol espanyol es basa en l’artesania. Durant molts anys, el futbol havia estat considerat un gest atlètic. Jo, per exemple, vaig ser un atleta que s’havia comprat unes botes. Érem atletes nobles, amb punt d’honor. El futbol espanyol és més artesanal. Espanya va tornar la pilota al futbol. –Tant ha fet? –En la meva època es deia: “En Jamie juga molt bé, però és petit”. En Jamie s’hagués dedicat a l’arquitectura. Avui no es diu que en Jamie és petit per al futbol. Fa anys, el podi de la Pilota d’Or el van ocupar Messi, Xavi i Iniesta. Tres clauers. En la meva idea no haurien estat mai futbolistes.
Reviso el llibre. M’aturo en una anècdota. Quan va arribar a Pamplona, Robinson va creure que la ciutat es deia Osasuna.
–Com va a una ciutat el nom de la qual vostè ignora?
–Encara m’ho pregunto jo. Era la pitjor oferta econòmica. Però era romàntic...