“El vici d’escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida”
40 anys. Vaig néixer a Irlanda i visc a Bogotà, pare alemany i mare anglesa. Casada, una filla, Noa (2). Em vaig llicenciar en Comunicació Audiovisual. Ha d’aparèixer una altra via política més enllà de l’esquerra i la dreta. Si feminista és defensar les
La idea d’Amazona era explicar la història d’aquella dona increïble que és la meva mare, la Valerie.
Per què és increïble?
Té 80 anys i cinc vegades més energia que jo. Viu al mig de la selva, ha fet viatges a rem pels rius més perillosos en els moments més perillosos de Colòmbia. Va recórrer al llarg de sis mesos el riu Putumayo quan estava tenyit de sang per la guerrilla.
A vostè la va abandonar.
Sí. La meva mare, anglesa, va anar a viure a Colòmbia per amor als 21 anys i va tenir una vida molt tradicional a Armero.
Fins a quin punt tradicional?
Era una mestressa de casa que es maquillava, sempre amb sabates de taló, tenia servei a casa, anava al club... però a partir de les set de la tarda les dones no podien sortir de casa.
Es va asfixiar.
Sí. En aquell entorn neixen les seves dues primeres filles. Quan compleixen 3 i 5 anys decideix separar-se, però ell, advocat, es queda la custòdia.
I què fa la seva mare?
Torna a Anglaterra i es converteix en hippy, Se’n va a viure a una comuna i coneix el meu pare.
Recorrem Irlanda venent artesania al carrer, marxem a Colòmbia, on seguim viatjant... I llavors mor la meva germana gran en l’allau d’Armero (1985).
Com reacciona la seva mare?
Decideix viure cada dia com si fos l’últim i s’interna a la selva amb un nou nòvio. “El vici d’escollir sempre la seguretat –explica a la pel·lícula– ofega la nostra vida i és un insult a la nostra energia vital, que es renova cada cop que confiem en ella, que assumim un risc”. Jo tenia onze anys i el meu germà Diego, vuit. Ens vam quedar amb el meu pare.
Responsable i amorós?
Egoista. El meu pare no estava mai a casa, viatjava molt i prioritzava els seus assumptes. Des de molt petita vaig ser responsable del meu germà. Em sentia molt sola. Vaig tornar a viure amb la mare als 16 anys a l’Amazones, però als 18 anys me’n vaig anar a estudiar cinema a Cuba, després a Anglaterra...
Però va tornar per fer la seva pel·lícula.
Volia narrar el viatge de la meva mare pel riu Putumayo. Sentia admiració per ella, però vaig acabar fent una pel·lícula també sobre mi mateixa. Estava embarassada.
I això la va influir?
Sí, em vaig plantejar el que significava ser mare,
aquella llibertat. líniaLa meva prima mare entre va la escollir responsabilitatla seva pròpiai la vida per sobre de la dels seus fills.
Objectivament no sembla bona mare.
Què és ser una bona mare? La superprotectora que se sacrifica pels seus fills i que sovint acaba sent rebutjada per ells? L’equilibri entre ser mare i complir els teus somnis és difícil. “El més important en la vida d’un és la vida d’un”, diu la meva mare; i cap dona no és capaç de dir-ho perquè és tabú.
Té raó, però com es va sentir vostè?
Hi d’adultaha duesi com perspectives:em sentia quan com era nena.ho veig ara
Com se sentia?
Sola, peus. espantada,Has d’aconseguir insegura, ser sensetu mateixaterra sota senseels una deixar feina de fàcil. tenir cura dels teus fills, però no és
En què la va convertir la vida nòmada?
D’unamolt pocs banda nens agraeixotenen aquestes l’oportunitat experiències, d’experimentar pel les món coses o increïblesa la selva, que però et dona d’altra viure bandaviatjant patia la manca d’estabilitat i de centre.
Diuen que les relacions entre mares i filles són complicades.
Les mares sempre se senten culpables, la connexió és fortíssima.
No sembla que la seva mare la tingués...
No es pot jutjar a la babalà. L’absència de la mare pot ser també psicològica i donar-se en famílies aparentment estables. La infelicitat fa que moltes dones es tanquin en si mateixes, calladament turmentades pel que podien haver estat i no van ser.
De què es penedeix la seva mare?
No es penedeix de res.
Què se n’ha fet del seu germà?
És inestable.
Ara que vostè és mare...
Em pregunto si ho estic fent bé, és a dir, no puc dir el que és una bona mare o una mala mare.
Però abans sí que ho sabia, ho sentia.
Abans tenia un judici, avui sé que cometem errors i que la majoria de vegades ni tan sols en som conscients.
Deixar els fills quan són nens per anar-te’n a l’Amazones sembla un error greu.
Va ser molt egoista, però on és el punt perquè una dona pugui ser lliure sense que això afecti els teus fills? La meva mare em va dir: “De què serveix una dona sacrificada?”.
Eren feliços quan vivien tots junts?
Vivíem a tres hores de Bogotà en una casa sense aigua ni llum, molt bàsica. Em sentia aïllada. A l’estiu anava a veure els avis paterns, gent molt tradicional, jueus, que vivien als EUA, i després tornava a fer de camperola sense ser-ne.
Què pensa avui d’aquell hippisme que arrossega els fills a una vida així?
Em límits sembla espanta.fins a terrible psicològics.Jo sentia jutjar, molts Però però buits, aquellasense des aquellesfalta d’educatiusde experiències no seria qui soc.