El peronisme és més que populisme

Els deu anys que acabo de complir a Buenos Aires donen per ser considerat, almenys, porteño i per arriscar-se a escriure en primera persona sobre el peronisme, un dels embolics –juntament amb Maradona o les Malvines– que un estranger ha d’evitar en els asados si vol continuar tenint amics argentins. No respondré en aquestes poques línies a la típica pregunta de què és el peronisme perquè primer l’hauria d’entendre, una cosa que no aconsegueixen ni els mateixos argentins i, segon, perquè necessitaria escriure una enciclopèdia. Cada argentí en té una explicació diferent, despectiva en el cas que sigui goril·la, com s’anomena els antiperonistes. Però per comprendre el moviment polític fundat per Perón, que molts denominen sentiment com si es tractés de pertànyer al Boca o al River, cal conèixer peronistes. I no només els primers espases la volatilitat ideològica de les quals ja indica per on van els trets i em recorda les rialles que van esclatar a l’estudi de RAC1 quan una vegada Toni Clapés em va preguntar si el peronisme era d’esquerres o de dretes i li vaig respondre que era tot això i molt més. Cal conèixer sobretot homes com Luis Fernando Márquez, Pancho per als amics, peronista des de la universitat que, com tants altres militants de base, considerava que la justícia social era la millor manera de promoure el progressisme a l’Argentina, un país on gairebé tota l’esquerra i part de la dreta van ser històricament engolides per aquest moviment.