NO HI HAURÀ MÉS PENES NI OBLIT

L’heterogeneïtat del peronisme és tal que un dels seus líders ja mort, Lorenzo Miguel, sindicalista d’ultradreta vinculat a la Triple A, la va definir com anar cada diumenge a menjar tallarines a casa de la vieja. Per iniciarse prefereixo recomanar el llibre que em van indicar quan vaig arribar a l’Argentina i que no és un dels milers d’estudis històrics, sinó la novel·leta d’Osvaldo Soriano No habrá más penas ni olvido, gràcies a la qual un no entendrà el peronisme, però sí podrà confirmar que és molt més complex que qualificar-lo simplement de populisme, que també ho és. Ara que Vargas Llosa ha elaborat una llista de populismes on fica al mateix sac el kirchnerisme, el chavisme, Lula, Trump i l’independentisme català, és bon moment per preguntar-se sense prejudicis eurocèntrics què porta grans masses de ciutadans a donar suport a dirigents que una altra gran part de la població percep com a demagogs. En el cas de l’Argentina, la complexitat és evident si es pensa que el papa Francesc va beure de la justícia social i és considerat un dels seus pels justicialistes, o que el primer intent de Macri d’entrar en política el 2002 va ser com a peronista. En el país de l’esquerda política em quedo amb l’actitud de gent com el sempre somrient i bromista Pancho Márquez, que, sense proselitisme i rient-se de si mateix i de les contradiccions del peronisme, em va permetre comprendre que és alguna cosa més que un sentiment. I per això Pancho, quan arribava cada any a la frontera amb Xile en la travessa andina, complia el ritual de cantar la Marcha peronista fins i tot sent políticament incorrecte.