“Estem orwel·lianament vigilats a tota hora”
JAVIER GURRUCHAGA CANTANT
La Orquesta Mondragón està celebrant sobre els escenaris els seus quaranta anys d’existència professional, que han titulat Anda suelto Satanás, emulant el llegendari tema de Luis Eduardo Aute, que també dona nom al recent àlbum de la banda llegendària. Al capdavant, des del principi i abans de la seva gestació, hi havia i hi ha Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 1958), que des d’aleshores s’ha mantingut contra vent i marea com un referent d’una manera de fer i de viure la música. Però també de la televisió, el cinema, el teatre i, en general, del món de l’espectacle, amb humor, ironia, parodia, preparació, crítica i afany lúdic. Fa uns mesos va incorporar a la seva gira una cançó sobre la figura de l’actual president dels Estats Units, Que viene Trump!!!, que va esdevenir un fenomen viral i una paròdia molt aplaudida.
A començaments d’any vostè augurava allò de “la que ens espera amb Trump”. S’han complert les expectatives? Em sembla que sí, oi? S’està complint tot, però, d’altra banda, em continua sorprenent que als Estats Units tinguin uns mecanismes per aturar el president com no n’hi ha en altres països. De moment, sembla que els jutges li han aturat el que volia fer amb la immigració, l’antiislamisme, el mur amb Mèxic. I per més que ho vulgui vendre, crec que els seus màxims ideals kukluxklanescos no li estan sortint: de fet, el que sí que està traient és la seva vena mafiosa i el seu comportament de nen capritxós, que em sembla que és el que és en realitat: un nen de casa bona que vol jugar amb el món, encara que la cosa no li està sortint i, en canvi, un impeachment sí que el veig molt a prop. Però parlant mig humorísticament, m’agradaria que aquest impeachment no fos gaire aviat perquè m’agradaria poder fer concerts fins a l’octubre amb el meu personatge de Trump.
La idea original de la que va néixer l’Orquesta Mondragón al segle passat creu que continua vigent? Aquell projecte va néixer perquè volíem combinar humor i música, parodiar, fer imitacions amb música, en un format de xou a diferència d’un recital convencional de cançons. I això va passar el 1976, i crec que el punt de partida continua perfectament vigent, com s’ha anat demostrant durant tot aquest temps. I és alguna cosa que no només està vigent sinó que crec que és un tipus de proposta molt sana.
Quina mena de públic ve ara a veure un xou que ja fa quaranta anys que gira? És un públic molt divers; hi venen joves, pares amb els fills... jo ara tinc 59 anys i vaig començar amb 18, i ve força gent que té la meva edat i que m’han anat seguint des d’aleshores. Diguem que és variat, encara que hi ha una tendència més important de 35 i 40 per amunt, no ens enganyem. Internet té els seus avantatges, i en aquest cas permet a la gent jove informar-se i assabentar-se de com va néixer la Mondragón, com era aquella època i altres coses, que de cap altra manera no en tindrien ni idea.
Vostè es mostra bastant reticent a aquesta mena d’instruments tecnològics, per anomenar-los així, oi? Jo no estic apuntat a Twitter ni a res d’això; Internet té els seus avenços, però en la meva vida normal jo vull estar tranquil. M’agrada jugar a ser personatges, a ser Merlí, Napoleó, Colom i Trump; després en la vida quotidiana cal desendollar una miqueta i el que veig és que
ara hi ha un llenguatge i un funcionament molt esbojarrats i la veritat és que no m’agrada entrar-hi. Som en un món en el qual no hi ha comunicació, tot és automàtic i ells sempre saben on ets.
En aquesta gira de commemoració de 40 anys, quant hi ha de nostàlgia? Alguna cosa hi ha, sí, però procuro que no m’afecti, és la vida. Jo anava per banquer, però me’n vaig apartar i vaig començar a estudiar saxòfon, Filosofia i Lletres, vaig muntar l’Orquesta. Si no hauria d’haver treballat d’auxiliar administratiu i ara ja estaria prejubilat. És a dir, ara estaria en l’horror. Però en canvi he pogut fer el que m’ha donat la gana, he fet quaranta pel·lícules, algunes de dolentes, algunes de bones, algunes d’alimentàries i d’altres un fàstic. He fet teatre, discos, musicals, concerts... i no, de nostàlgia no n’hi ha. Continuo treballant, hi ha projectes, això és el que m’agrada i continuo mirant cap endavant. Jo em trobo d’esperit sincerament com si tingués vint anys i en positiu, encara que cada vegada soc més escèptic amb les coses que passen. Estic cada vegada més desenganyat amb el que passa al nostre voltant.
Concretament amb què?
T’adones que la política és una gran i important mentida. És generalitzat que els que prenen el poder en general en fan abús i roben. Tot és molt decebedor. I el cas de Trump és referencial, encara que allà ja van reaccionant. I això és una cosa que no passa en altres llocs, com al nostre país, on hi ha responsables que continuen treballant quan haurien d’estar en una altra situació. I aquest desencant també es pot fer extensible a les relacions humanes, de tanta hipocrèsia i mentida com hi ha. Ara mateix, per a un humorista en aquest país hi ha una por de no sortir del políticament correcte, de no dir grasses a les obeses, la nina inflable està mal vista...
Aquesta situació l’ha viscut en pròpia carn?
No, però l’he notat molt a prop fa poc en el meu entorn artístic, que em qüestionen si parlo de les grasses, que si treballo amb un nan... al·lucino.
I nostàlgia de l’època de quan va esclatar la Mondragón, d’aquells anys vuitanta? Hi havia més llibertat, sense cap dubte. Vam tenir un èxit immens a la televisió, amb La bola de cristal, amb Viaje con nosotros, hi havia Pilar Miró, jo vaig rodar aquí
Si te dicen que caí, als noranta vaig fer El rey pasmado... Ara el que haig de veure... mira, l’altre dia tornant de València em diu una fan de cinquanta anys que el seu fill no sap qui soc jo. El fill escolta reggaeton, i jo li ensenyo un parell de coses meves i em diu “això és com molt teatral, com molt lent”... és a dir, escolten sense cap criteri. I era un nano molt format.
Nostàlgia de costums, també?
S’hi afegeix la crisi, la gent surt menys, es comunica menys, la televisió és cada vegada més dirigida pels grans poders, fixa’t només en la quantitat de futbol que no paren d’oferir. Estem orwel·lianament vigilats a tota hora i en tots els sectors; Kubrick era un avançat. Estem retrocedint en moltes coses a tots els nivells.
Política actual. El PNB dona aire pressupostari al Govern Rajoy immers en una corrupció imparable. Com es veu, com ho veu vostè? Crec que hi entra el factor crematístic pur i dur. Són dos nacionalismes, un és basc i l’altre és l’espanyol contundent. Són de dretes tots dos, i han fet uns acords crematístics. És el business pur i dur, que requereix una gran dosi de sang freda. El que veig és que els bascos ho han fet molt múrriament i els de Catalunya han perdut el temps en altres coses. Com a basc i com a ciutadà del món, com la cançó de John Lennon, les fronteres... com menys, millor. Els murs i les separacions no entren al meu cap, ni les comparteixo ni les subscric en cap indret del món. I el que hi entén, que en tregui conclusions.
Però com nota la situació política en general?
Hi ha una atonia, un avorriment gris que al final ha aconseguit que ningú no es cregui res. Estem en mans dels polítics que viuen de la política, és a dir, de fer pasta i grimpar però sense resoldre res. I sincerament, no saps per on agafar-los, costa poder parodiar-lo.
Què escolta per relaxar-se?
A casa, a la ràdio, escolto jazz. M’agrada també molt la música russa, Aerosmith, Elvis, Sinatra. I la mort de Bowie va ser un pal molt fort.
“Com a basc, com a ciutadà del món, i com deia John Lennon, les fronteres... com menys, millor” “Em trobo d’esperit com si tingués 20 anys i en positiu, encara que cada vegada soc més escèptic”