SEDUCTORS SENSE PERDÓ
Les societats puritanes sempre han tingut una irresistible tirada pel morbo i els Estats Units en són l’exemple més paradigmàtic. El 1998 la màquina del morbo de la seva premsa sensacionalista funcionava al màxim de revolucions amb els detalls escabrosos de Monica Lewinsky i el seu vestit, que no va portar mai a la bugaderia, malgrat el que digués l’etiqueta. Després que se sabés que el seductor president Bill Clinton havia mantingut furtives trobades sexuals a la Casa Blanca amb la seva becària (nou vegades, segons ella) hi va haver tal sidral que el fins aleshores Clinton va estar a punt de seguir el mateix camí que el seu dissortat antecessor Richard Nixon. Als americans no els va agradar gens que la Casa Blanca fos més aviat la Casita Blanca. Però al final li van perdonar, encara que possiblement no del tot i part de la impopularitat del clan li hagi passat factura a la seva santa esposa, Hillary, en la seva cursa per la presidència. Decididament, va ser un mal any per als seductors. Frank Sinatra, protagonista d’una llarga i agitada trajectòria romàntica, moria el 14 de maig i amb ell s’extingia la seva veu. Les gresques contínues nit rere nit –“no era negociable”, va dir la seva última esposa Barbara– van acabar per passar-li factura i ell, que tants cors havia trencat, veia com el seu propi òrgan vital no podia resistir els embats de la vellesa. Va morir d’infart, deixant darrere seu una herència complexa a repartir entre els seus tres fills i Barbara Marx, exmodel que portava aquest cognom perquè el seu anterior marit havia estat, sí, un dels germans Marx, Zeppo, el menys recordat. El cor de la vídua Sinatra ha demostrat estar millor preparat i avui és una feliç nonagenària. Es va prendre amb filosofia el matrimoni seguint el consell d’una veïna de la luxosa urbanització de Palm Springs sobre les infidelitats: “Sigues agradable, dolça i adorable, però mira cap a una altra banda”.
Sinatra va morir a Califòrnia, on amb molt menys soroll començaven a destacar dos estudiants de matemàtiques gens seductors, però que demostrarien que els algoritmes poden ser molt més eficaços, si no per al romanticisme, sí per a la vida diària de tots nosaltres i beneficiosos per als seus comptes corrents. Eren Larry Page i Sergei Brin i, si encara continuen sense sonar-li els seus noms, serà millor passar directament a la marca que van crear: Google. El 4 de setembre van fundar la companyia de l’avui imprescindible cercador i, malgrat que ningú no pogués saber-ne del cert la seva influència, uns quants la van intuir: fins i tot van rebre els seus primers 100.000 dòlars abans de constituir l’empresa, de mans d’un preclar inversor anomenat Andy Bechtolsheim. Aquells cent mil avui s’han convertit en més de mil milions i el matiner àngel de la guarda dels googlers té una fortuna estimada en 5.200 milions de dòlars. Per descomptat, la de Page i Brin és encara més estratosfèrica: 44.000 milions cada un. I això que, com manen els cànons californians, van començar a treballar al garatge. Però és que els números poden ser molt seductors.