La vida és un sarcasme

La lírica sempre s’aprofita del mort. “Déu meu. Que sols que es queden els morts”. Això va escriure Bécquer en una de les seves rimes nocturnes amb ciris encesos i taüt. Han passat els anys i els morts es continuen quedant sols o això és el que sembla, però els vius cada vegada els esvalotem més la pau. En periodisme, la mort d’algú famós sol ser sovint un recurs. O la inesperada solució a l’anguniosa falta de tema. I, sens dubte, pot ser una oportunitat per mostrar aquella vena lírica que a tots ens recorre i que, des de l’existència de Twitter, s’ha convertit en pandèmia. Pandèmia liderada per molts polítics. Per exemple, el socialista Pedro Sánchez dient-li a l’escriptor Juan Goytisolo, mort fa uns dies, que “La llum brolla del subsòl quan menys se l’espera. Bon viatge, Juan Goytisolo”. Tuit que aquest home, Sánchez, momentàniament ressuscitat, sembla que se’l dedica més a si mateix que a l’il·lustre finat de Marràqueix. Si avui jo també m’apunto al mort no és per falta de tema sinó perquè del turmentat escriptor va pretendre ser “un escriptor sense mandat” i, a la seva manera, un ocell solitari. I no. El seu final a Marràqueix, se suposa que envoltat del seu company i la dona d’aquest, els seus tres fills i la vídua del germà del seu company, és a dir, la seva tribu, sembla un sarcasme. Com un sarcasme és, també, que l’home lliure que volia ser incinerat hagi acabat enterrat i envoltat de tombes de militars espanyols al cementiri espanyol de Larraix perquè al Marroc la incineració de cadàvers està prohibida per motius religiosos. Però l’única religió que Goytisolo acusava de manipular i instrumentalitzar era la catòlica. I, malgrat tot, cal reconèixer que pocs intel·lectuals s’han sincerat tant com ell. No tots tenen el valor de confessar que si va celebrar, als inicis, la revolució castrista, no va ser pels marxismes i les seves barbes cubanes sinó simplement perquè tenia la necessitat vital d’agafar-se a alguna cosa. Circumstància molt habitual que molts disfressen d’ideologia. I va admetre que la seva dona, Monique Lange, tenia raó al definir com a “marge de perversitat” el fet que ell, intel·lectual i