Política del desglaç
La mort no deixa cap resta de matalàs. Fractura la línia del temps i ens envaeix amb el seu fred polar. “El gel calma el dolor dels cops, però si un congela massa temps una ferida, el resultat pot ser perjudicial”, escriu Alicia Kopf en el seu magnífic Germà de gel (L’Altra Editorial). El dol és un estat mental que cal travessar necessàriament per cauteritzar la ràbia de la pèrdua. Recordo aquells dos homes massa joves per morir que es van aïllar sempre del gel i van recobrir la seva vida d’una escalfor que regenerava tot allò que tocaven. Vaig conèixer Carles Capdevila a Nova York, on vivia amb la també periodista Eva Piquer: teníem vint anys i érem proclius als descobriments constants. Es va convertir en un periodista tossut, valent i divertit, i va cosir els seus programes i les seves columnes amb retalls de vida quotidiana, la que tan sovint s’ignora en el discurs públic. A les redaccions de Madrid la seva mort, 51 anys, ha impactat i ha dolgut, acompanyades de les seves paraules de comiat al seu equip quan li van anunciar un càncer: “Tots els directors tenim finals bruscos. Si no et fa fora un càncer, ho fa un amo, o un banc, o una combinació d’aquestes coses”.
David Delfín, 46, el crani cosit amb grapes, va morir fa una setmana. Amb ell se’n va una època: qui hauria predit un destí tan curt a aquell noi de Màlaga que tallava patrons a les faldilles de la seva mare i que va revolucionar la passarel·la madrilenya amb el seu homenatge a Magritte, que es va interpretar com un al·legat al burca perquè ja se li va començar a exigir a qualsevol expressió artística que fos “exemplaritzant”.
David Delfín es va aferrar a aquella màxima de Shakespeare: “No hi ha mai pecat si se segueix la pròpia vocació”. El dol buida el pit.
Regenerar pells mortes o, més ben dit, afrontar el divorci entre política i ciutadania. Així subtitula el seu llibre Juego de escaños (Península) la periodista María
Rey, que va convidar que l’hi presentessin les dues Ana Pastor , la
política i la periodista, resumint la convivència diària entre els dos col·lectius, que aborda amb costumisme i crítica. A Rey no li va fallar ningú: Meritxell Batet, Antonio Hernando, Margarita Robles, Torres Mora, Rafael Hernando, Pablo Casado, Miguel Gutiérrez de Ciutadans (Errejón havia confirmat però no va arribar) i el seu marit Manuel Campo-Vidal, exercint de consort. Les dues Pastor van abordar una qüestió central: què s’està fent malament? “La política és la vida, tot passa per ella”, va sentenciar l’autora.
A la sala Ernest Lluch, on es va celebrar l’acte, em vaig trobar amb la periodista Montse Oliva, amb qui vaig coincidir, colze a colze, a les taules de becàries dels diaris lleidatans. “María és un exemple a seguir: ha obert pas a les que hem arribat després. Sempre ha estat un referent, no només per la seva professionalitat, també pel seu caràcter acollidor. La seva cabina era com el gran basar: podies sortir amb el telèfon d’un contacte, un remei per al refredat del nen o una galeta”, m’explica Montse.
El llibre fa l’autòpsia del “no ens representen” amb esperança: a punt de celebrar-se el quarantè aniversari de les primeres eleccions postdictadura assola Espanya una certa sensació de fracàs, però Rey il·lustra com la democràcia representativa és la millor fórmula de convivència. Les dues Ana queden per dinar, després de l’acte; m’expliquen que sovint reben missatges equivocats: a la política li van arribar condolences quan la periodista va ser acomiadada de TVE.
Sagaços, subtils, detallistes, així devien ser els cronistes parlamentaris segons Wenceslao Fernández Flores. Les seves Acotaciones de un oyente per a Abc destaquen entre les millors pàgines del periodisme polític. Va ser admirador i deixeble de
Azorín, de qui elogiava la seva prosa: “De tan cuidada delicadez que el contraste con la garrulería de las sesiones la hacía parecer a veces como una pequeña y bien trabajada joya sobre una tela burda”. La presidenta del Congrés va recordar l’ocasió en què Luis Carandell, un altre gran relator parlamentari, va obrir un telenotícies amb un sonet de Lope de
Vega i alguns tòtils van exclamar: “Qui és aquest López?”. El passadís del Congrés, segons Rey ,és un mercat ambulant de titulars on “uns i altres comprem i venem informació”. Un art que alguns afronten amb mestria i altres amb graponeria, mentre la política i la premsa esperen algun tipus de desglaç.
Les dues Ana Pastor, la presidenta del Congrés i la periodista, reben sovint missatges equivocats