Björk: “Cal donar ànima a la tecnologia”
Björk ha estat molt atrafegada en els últims temps. Des que va editar el 2015 el seu àlbum
Vulnicura, l’artista no ha parat de fer gires, va ser objecte d’una retrospectiva al MoMA i va començar a produir vídeos musicals en alta tecnologia, arrencant amb el referencial Stonemilker, un clip del primer tema de l’esmentat disc rodat en realitat virtual. A aquest n’hi van seguir d’altres de filmats amb la mateixa tècnica de 360º, que van acabar donant peu a l’exposició
Björk digital. La mostra aterra aquí aquest dimecres, serà al CCCB fins al 24 de setembre i constitueix el tret de sortida de l’arrencada del festival Sónar. La música es desplaçarà a Barcelona, on dimecres, a més, oferirà una xerrada al Sónar +D i després una sessió de dj. Börk Guðmundsdóttir (Reykjavík, 1965) explica des de Nova York algunes de les claus de les seves diferents propostes.
La seva presència al Sónar es materialitzarà en una exposició, una xerrada i una sessió de dj. En altres ciutats hi ha inclòs un concert. Quin és el seu objectiu?
He estat fent gires amb la música des que tinc 16 anys. I des dels últims tres àlbums he canviat la meva manera de treballar, buscant altres accents. Ara procuro quedar-me més temps als llocs on actuaré. Per exemple, quan vaig portar el meu anterior projecte Biophilia a Buenos Aires el 2012 ens hi vam quedar un mes sencer. Vam fer un taller educatiu per a nens, el Biophilia Residency, i vam oferir deu concerts. Això en primer lloc ho faig per a mi, com una cosa creativa però també com una cosa lúdica, i també per compartir i interactuar amb altres creadors. Amb Vulnicura el que fem són concerts d’orquestra només de cordes, i en altres ocasions sessions de dj. Però no es tracta de sessions a l’ús; jo em considero més una exploradora musical que la típica mescladora. Solc preparar durant una setmana el set, el contingut, aquestes sessions, que és com un collage, com un viatge.
Amb quin resultat?
L’estrena de l’exposició Björk Digital va ser a Sidney amb la gent anant de sala a sala, on veien els meus vídeos en realitat virtual, envoltats de so de nivell 5.1, és a dir, absolutament immersiu. Crec que va ser una combinació molt aconseguida d’imatge i so. Quant a les sessions de dj l’objectiu no soc jo actuant o cantant, sino que va més enllà, mostra la meva passió per la música. Però ho anem combinant: ara vinc de Los Angeles, on acabo d’exposar i on a més vaig fer concert orquestral, però no hi vaig fer cap sessió de dj.
En el cas de Barcelona, la seva sessió musical durarà quatre hores. Allà hi caben molts sons.
De tot. Del que es tracta és que la gent vingui tranquil·lament amb la idea que viatjarà, relaxats. Tinc una gran col·lecció de sons, el meu enginyer diu que és una de les més grans que hi ha a iTunes. Músiques rares del món, i hi haurà una mica de música ballable al final, però en general es tractarà de venir, seure, escoltar i deixar-se portar.
Quan neix el seu interès per la realitat virtual?
Potser amb Stonemilker, el primer tema del meu últim àlbum,
Vulnicura, un vídeo filmat en una
platja remota d’Islàndia i dirigit per Andy Huang, amb qui he fet una gran part dels vídeos en realitat virtual que es poden veure a l’exposició. Em consta que aquest va ser un dels primers vídeos rodats en 360 graus. Això va precipitar d’alguna manera la retrospectiva que em va fer el MoMA el març del 2015, si bé no hi vam poder incloure material en realitat virtual. I fa un any vam rebre una oferta d’Austràlia, i allà ja vam poder muntar Björk digital perquè teníem quatre vídeos immersius de Vulnicura que permetien fer servir altres sales; n’hi havia una de dedicada a Biophilia, una altra on es podien veure la majoria dels meus videoclips... I a la gent no només li va agradar aquests vídeos en 360º, sinó que se’n va enamorar, sortia molt emocionada, agafant-se les mans, plorant.
A més és una exposició en constant mutació, oi?
Sí, sí. Després vam continuar a Tòquio, Londres, Islàndia, Mont-real, Houston, Los Angeles, i hem anat afegint nous vídeos en aquest format d’artistes locals. Acabes tenint una sensació molt gratificant perquè, encara que no ho havia planificat gens, tens la sensació que és com una planta que va creixent.
La realitat virtual està canviant el món?
La realitat virtual només ha de ser un instrument. Penso que necessitem posar humanitat a la tecnologia, dotar-la d’ànima. La idea és fer servir la tecnologia per estar més a prop de la gent, per ser més creatius. Específicament, el vídeo en realitat virtual és una continuació del convencional. Té diverses coses molt bones com el format de pel·lícula de Youtube, admet pel·lícula d’una qualitat increïble i en general és una plataforma boníssima perquè combina tot això. Per algú com jo que fa música aquesta experiència immersiva és molt excitant, molt wagneriana: barrejar so 360º amb una escenografia teatral.
I la seva opinió valorativa?
Jo no dic que sigui millor o pitjor que altres suports. No ho sé, és una altra cosa. És millor el teatre o una pel·lícula, és millor una pel·lícula al cinema o Netflix? Un concert és millor que el teatre? Tot és opinable perquè són coses diferents. Però el que sí que crec és que, per algú com jo, per al que vull fer, aquests vídeos de realitat virtual m’han do- nat l’oportunitat de posar juntes coses com mai abans no havia fet. El que és remarcable és que cada vegada que arriba un nou format et treu de la teva zona de confort, perquè posa la nostra emotivitat i la nostra ànima dins de la tecnologia. És un format que pot ser molt privat i íntim, gairebé pornogràfic.
Quan es parla de vostè sempre se la veu com una pionera que obre nous camins artístics.
Ho accepto com un compliment, però crec que no tenim cap altra opció. D’adolescent vaig formar part d’una banda i em pensava que hi seria durant cent anys. El que em va passar a mi i no a altres persones de la meva edat és que vaig estar en aquella banda molt de temps, possiblement més del que hauria volgut, per la idea que tenia jo de la lleialtat. Així ha estat durant tota la meva vida, i de fet, dels que treballen ara en el meu cercle més proper, molts ho fan des que tenia 16 anys. Soc una persona molt lleial, i he tingut la immensa sort de tenir un equip de treball, una família i uns amics que també ho són. Segurament pel fet de tenir la seguretat d’Islàndia, de tenir una companyia de discos des dels 16 que no m’ha pressionat mai i per la meva gent, he tingut una estabilitat que m’ha permès aventurar-me i investigar en altres llocs. Em sento amb força per ser més valenta i audaç en terrenys desconeguts.
No hi ha cap fórmula màgica en la seva música?
Fer música per mi és com l’amistat. Per exemple, tens un amic molt, molt proper, amb qui t’entens molt bé, durant anys l’amistat funciona, i de sobte un se’n va a la Xina o es casa, i al cap d’uns anys el tornes a veure o trobar i és com si no hagués passat el temps: tot continua allà. És l’instint, el feeling. Aquesta és la meva relació amb la música. Si no noto de seguida aquesta atracció instintiva, aquesta música segur que m’avorrirà.
Vostè viu part de l’any als Estats Units. Com va rebre el triomf de Donald Trump?
Els Estats Units ara mateix són horribles. El clima ha canviat. Quan es va saber la notícia de la seva victòria vaig estar plorant durant dues hores. Noto com aquest país s’està enfonsant com el Titanic, en una fase autodestructiva. Esperem que la gent als Estats Units entri en acció i entengui que es tracta d’un tumor i que cal extirpar-lo.