La travessia del desert

De vegades passa que un polític que s’hagut d’apartar per la força de la primera línia, aconsegueix tornar-hi després de superar una travessia del desert. Sense anar més lluny, ahir es va saber que l’exministra Cristina Narbona assumirà la presidència del PSOE després d’haver estat un llarg període lluny dels focus. Però és molt més infreqüent que algú decideixi saltar voluntàriament en marxa de la política, travessi aquell desert imaginari sense morir-se de set i reaparegui al lloc del maquinista amb el tren modernitzat i la via sense obstacles. És el que ha fet Emmanuel Macron, que avui es disposa a completar el seu assalt a la política francesa aconseguint un bon resultat en la primera volta de les legislatives. Ja es coneix com el model Macron de reinvenció política.

La magnitud del seu salt al buit s’intueix a l’imprescindible documental Les coulisses d’une victoire, de Yann L’Hénoret, on veiem el que va ser ministre d’Economia d’Hollande provant de rellançar la seva carrera acompanyat d’una colla juvenil d’assistents entusiastes. “Encara li queda un llarg camí, pobre”, se sent que diu una espontània al carrer, mesos abans de l’èxit inesperat del centrista en les presidencials.

Quantes vegades no hem sabut en el nostre entorn proper de polítics prometedors que, amb clarividència, discrepaven en privat del partit amb el qual estaven compromesos, però que, de tant esfullar la margarida, no van aconseguir saltar a temps i van ser engolits pel fracàs col·lectiu?

Va escriure Scott Fitzgerald que la decisió de “deixar-ho” cal prendre-la sovint en la vida perquè el contrari és sucumbir a l’hàbit de perseverar, que és la norma que de joves ens van inculcar persones que suposàvem més sàvies que nosaltres. No sembla que l’atribolat escriptor s’apliqués amb èxit el consell, però a Macron sí que li ha anat bé actuar així. En cas d’haver continuat fins al final amb Hollande, avui seria una nota a peu de pàgina del relat polític.