Quaranta anys després
Dijous vinent es compliran quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977. Quatre dècades després, els canvis generacional i tecnològic tornen a ser factors determinants.
Dijous vinent es compleixen quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de l’esclat de la Guerra Civil.
El mític 15-J dibuixa avui els marges d’una profunda fractura generacional. Al seixanta per cent de l’electorat –la gent més gran de 45 anys en aquests moments– se li activen records intensos quan sent parlar d’aquesta data. L’altre quaranta per cent només pot consultar arxius indirectes de la memòria (converses familiars, manuals escolars, llibres...), i potser no hi troba res. Estem, gairebé, meitat a meitat. Aquest empat, que no trigarà a arribar, explica algunes de les coses noves que estan passant a Espanya, davant la desesperació de l’oficialisme. Està canviant l’enfocament emocional de la política.
Karl Marx va escriure a El 18 de Brumari de Luis Bonaparte que “la tradició de les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius”. Les eleccions del 15 de juny del 1977 es van celebrar amb el tràgic record de la Guerra Civil oprimint el cervell dels votants. Compte, compte, compte! Els dilemes de l’actualitat són condicionats pels relats de la transició. Per aquest motiu, la revisió del que va passar als anys setanta torna a ser camp de batalla ideològic. Prudència i atreviment es disputen la nova narració. En això estem.
Quaranta anys després, la monarquia està fora de perill. Dada fonamental, ja que la transició es va trenar al voltant de la institució monàrquica, peça clau de la Constitució del 1978. La monarquia renovada va tenir relators eficaços, també de parla catalana, com Baltasar Porcel. El rei Joan Carles va saber abdicar a temps. El PSOE, en la persona d’Alfredo Pérez
Rubalcaba, va construir el millor discurs d’aquell tens mes de juny del 2014. I Podem no va voler escriure la paraula “república” a les seves pancartes acabades d’estrenar, malgrat els insistents reclams d’Esquerra Unida. En un dels moments més delicats des del 1977, l’esquerra majoritària va tornar a donar la mà a la monarquia, o no li va ser hostil. Aquesta és una altra dada fonamental per a la comprensió de la història recent d’Espanya.
Fa quaranta anys, el govern dels Estats Units tutelava Espanya d’una manera molt directa. Estava en joc tot el flanc sud de l’OTAN. El guió de la transició va ser visat a Washington pel president Gerald Ford (successor de Richard Nixon), amb l’exigència d’un ràpid ingrés en l’Aliança Atlàntica. Quatre dècades després, els Estats Units continuen sent la principal potència del món, però acaben d’elegir un estrany president, que ha captivat els seus electors amb la promesa aïllacionista. America first. Mentre altres països europeus s’encaren amb Donald
Trump, el govern espanyol prefereix el perfil baix, per si de cas. Les bases de Rota i de Morón de la Frontera són dos dels principals enclavaments estratègics de la força nord-americana a la Mediterrània.
Fa quaranta anys, l’URSS s’interessava per Espanya i va enviar un experimentat ambaixador, Yuri Dubinin, poc després del restabliment de les relacions diplomàtiques, el febrer del 1977. Dubinin, representant soviètic a Washington durant la perestroika de
Gorbatxov, no va arribar a Madrid amb la missió de promoure la revolució socialista. El seu objectiu era retardar l’ingrés d’Espanya a l’OTAN i controlar el PCE, que s’estava distanciant de Moscou. Quatre dècades després, l’URSS ja no existeix i el Govern de
Mariano Rajoy tracta amb molt de tacte el president rus Vladimir Putin, el ministre d’Exteriors del qual, Serguei Lavrov, acaba de declarar que la qüestió de Catalunya és un “afer intern” d’Espanya. Fa una mica més d’un any, els Cors de l’Exèrcit Rus van exhibir la bandera estelada, en comptes de la senyera, en un concert a Barcelona.
Fa quaranta anys, la crisi econòmica afectava principalment els treballadors industrials, molts dels quals van haver de refugiar-se en el petit comerç de perifèria i en el treball autònom. L’última crisi també ha colpejat les classes mitjanes, desbaratant el seu paper estabilitzador.
Fa quaranta anys, els joves afrontàvem el futur amb incertesa i il·lusió. Avui la incertesa ha conquerit la majoria absoluta i els joves han de cuidar la il·lusió amb voluntat de ferro.
Fa quaranta anys, la “generació del canvi”, el batalló social d’entre 18 i 44 anys (nascuts després de l’autarquia de postguerra), representava el 51% del cens electoral. La meitat més un. No tots van poder votar el 15-J, atès que la majoria d’edat estava fixada en els vinti-un anys, però sí que van poder fer-ho en el referèndum constitucional del 1978. En l’actualitat, la població d’entre 18 i 44 anys, nascuda després de la mort del general Franco, representa el 40% dels electors. El 60% va tenir notícia directa de la dictadura. Sembla necessari un pacte entre els joves i el destacament menys rígid i conservador del qui van viure la transició. Qui serà capaç d’articular aquest pacte?
Fa quaranta anys desitjàvem ingressar a Europa. Ja hi som. Ja coneixem els seus defectes, però no l’abandonaríem mai.
Fa quaranta anys, una crisi com la del Banc Popular s’hauria intentat resoldre a la taula rodona dels poders de Madrid. Fa uns dies, el dispositiu europeu de control bancari va tallar-la en sec.
Fa quaranta anys, les dones estaven molt relegades. Avui continuen patint agressions i discriminacions, però els seus drets ja han conquerit un lloc central a la societat.
Fa quaranta anys, esperàvem el vídeo i el fax. Avui esperem els robots, que canviaran el món i la mateixa noció de l’existència humana.
Fa quaranta anys, els líders socialistes andalusos es preparaven per a dirigir Espanya. Fa unes setmanes, la principal dirigent del socialisme andalús va perdre aquesta oportunitat.
Fa quaranta anys, el PSOE va pactar amb el PSC, que defensava el concepte de nació catalana. Fa unes setmanes, Pedro Sánchez guanyava les primàries del PSOE apel·lant a la “plurinacionalitat”. Per molts malabarismes que faci Sánchez, ja no podrà abandonar aquest concepte.
Fa quaranta anys, les esquerres van guanyar a Catalunya. Socialistes i comunistes van obtenir gairebé la meitat dels vots i una aclaparadora majoria a l’àrea metropolitana de Barcelona. Llums d’alarma es van encendre a la Moncloa i es va activar l’operació Tarradellas. La Generalitat a canvi d’un gir cap al centre en la política catalana. Així va ser. Fa quaranta anys, Josep Tarradellas preparava el seu retorn. Què hi duia, a la maleta, a més dels seus estris personals? La nació catalana. La Constitució del 1978 no la va poder reconèixer perquè la fracció ultra de l’Exèrcit amenaçava amb un cop d’Estat i ETA matava cada setmana. Avui, aquells greus condicionants ja no existeixen.
Fa quaranta anys hi va haver pacte. Ara també n’hi haurà. Costarà molt, però n’hi haurà.
El juny del 1977 la població d’entre 18 i 45 anys sumava el 51% del cens electoral; avui representa el 40% La qüestió catalana va ser important durant la transició i torna a ser-ho ara, sota control europeu