Ancorat en el passat
Roger Waters s’ha fet esperar, sense cap mena de dubte, malgrat que potser, i una vegada vist i sentit el resultat de la seva nova obra roquera després d’un quart de segle d’espera, no hauria calgut tant per a uns resultats tan magres. El que va ser baixista, creador de sons i gloriós compositor de Pink Floyd ha donat vida a una obra sobre la qual sembla que voletegin velles obsessions, ja sigui en forma d’ansietats infantils, seqüeles de la Segona Guerra Mundial, o, ja en temps contemporanis, dels efectes nocius de la televisió. Tot i que en les seves cançons hi hagi també referències més actuals com ara a Trump, quan diu que “un beneit arriba a president” o quan porta a col·lació la xenofòbia, queda clar que les ferides de fons són les que continuen marcant l’argumentari del disc i, possiblement, del seu autor.
Quan a tot això anterior s’hi sumen certes afirmacions xocants i iròniques, com a Deja vu, en què afirma que hauria fet una obra millor que Déu, o com a Broken bones, en què critica la nostra afecció a la riquesa (ell, que va treure els seus bons rèdits girant The wall per tot el planeta). I tot això dit i cantat amb una sort de tristesa, de lament, típica del que enfila l’ocàs de la seva existència, sense que l’edat li hagi reportat més saviesa. El vestit musical, malgrat la producció de Nigel Godrich (Radiohead, Beck), no destaca especialment per la seva novetat, i recorda en moments Pink Floyd (Bird in a gale) i gairebé sempre el Waters de fa un quart de segle.