Dipositant i accionista alhora
Els ciutadans, especialment els clients bancaris, tenen des d’aquesta passada setmana un nou deure. Discernir entre una crisi de liquiditat, la que segons les autoritats europees i espanyoles va acabar tombant el Popular, i una de solvència, que segons el mateix Banc Central Europeu (BCE), no va ser mai el mal que va afligir l’anyenc banc de l’Opus Dei. El Popular, doncs, va ser un banc solvent que va acabar amb un valor negatiu d’almenys 2.000 milions i es va poder adjudicar per un 1 euro (i una ampliació de capital del comprador per 7.000 milions).
Les crisis de liquiditat són als bancs el que els infarts a l’ésser humà, aguts, ràpids i fatals. Es desencadenen per la desconfiança de clients, especialment dipositants però també accionistes, que acudeixen en massa a emportar-se els seus diners cap a un altre refugi més segur. A l’època d’internet no cal veure llargues cues a les oficines bancàries ni inversors als parquets perquè aquesta fuga de diners i vendes d’accions adquireixi dimensions de tsunami. Com que els bancs inverteixen o deixen la major part dels diners que capten i només conserven en efectiu una petitíssima fracció dels diners que deuen als seus clients, en una proporció que fixen els reguladors, així que una porció significativa dels dipositants vol retirar-los es queden secs i han de tancar les seves finestretes.
Això li va passar al Popular dimarts a la tres de la tarda, segons l’explicació facilitada per les autoritats. I això després de consumir 3.600 milions de les línies de liquiditat d’emergència del BCE. Fins que Emilio Saracho i el seu equip es van quedar sense actius solvents per oferir com a garantia a canvi dels préstecs del banc central.
Feia mesos que el Popular veia com la fuga de diners reduïa la seva mida i el seu valor, ja que els actius menys sans, especialment els immobiliaris, guanyaven més pes relatiu. Les dues últimes setmanes, en especial des que es va constatar que el banc no tenia ofertes fermes de compra i havia d’allargar el termini de venda fins a finals de juny, aquesta dinàmica va arribar al paroxisme. Al Govern, el Banc d’Espanya i el BCE els toca explicar per què aquesta crisi de liquiditat va acabar generant la ja esmentada valoració negativa del Popular i tot i així continuen defensant que el banc era solvent.
El luctuós anunci de Saracho va posar en marxa els engranatges del Mecanisme únic de resolució europeu, que al final va acabar intervenint l’entitat i, tot seguit, l’hi va vendre al Santander d’Ana Botín.
En teoria un procés confidencial que només haurien de conèixer els membres de la junta executiva de l’organisme europeu de resolució més els representants del Banc d’Espanya i del fons públic Frob, pel fet de tractar-se d’un banc espanyol. Tot i això, el dimecres 31 de maig un informat teletip de l’agència de notícies Reuters recollia unes paraules atribuïdes a la presidenta de l’organisme, l’alemanya Elke König, amb les quals revelava que havia “advertit a alts càrrecs de la Unió Europea que el Banc Popular podria necessitar una resolució ordenada si no aconsegueix trobar un comprador”. Aquest va ser el senyal per a l’estampida definitiva i cal preguntar-se si la imprudent filtració tenia per objectiu apressar el ministre d’Economia, Luis de Guindos, i el governador del Banc d’Espanya, Luis Linde, que feia diverses jornades que llançaven missatges tranquil·litzadors, esperant potser una rara avis que posés una oferta sobre la taula, una cosa que no va arribar a produir-se mai.
Les paraules atribuïdes a König, a més d’alterar, i alertar, irreversiblement clients i inversors, van servir per establir un calendari preliminar per a la intervenció i venda del Popular. Es tractava de fer-ho en 48 hores, des de la tarda d’aquest divendres passat i ahir dissabte, per obrir els mercats amb tot el moviment executat i transmetent absoluta tranquil·litat. Al final va haver de ser uns dies abans.
De fet, Luis de Guindos, va marxar divendres de la setmana passada a la reunió del club Bilderberg amb aquest calendari al cap. No se sap si a més de comentar la victòria del Reial Madrid a la final de Champions davant la Juve, el ministre va parlar amb Ana Botín, que també va participar de les sessions d’aquest privilegiat club, sobre la que es preparava per al Popular, però el fet és que dos dies després la banquera va ser l’única, dels dos convidats, el BBVA a més del Santander, que va presentar una oferta ferma.
Les autoritats presumeixen ara que l’eurozona ha estrenat un mecanisme exitós de resolució de crisis bancàries. En efecte, els dipòsits bancaris han quedat protegits. Però ara els bancs són més susceptibles a l’estampida d’uns accionistes que per primera vegada han vist com la seva inversió s’ha convertit en pols. Una advertència per a les classes mitjanes, aquestes a qui alguns banquers sempre consideren víctima propícia per col·locar-los productes avariats i fer-los pagar les seves negligències i que moltes vegades són tant dipositants com accionistes. Un avís per tenir en compte en aquesta època de crisi financeres periòdiques.