Si tens la teulada de vidre...
Fa mig segle la guerra dels Sis Dies va canviar la història de l’Orient Mitjà. Va ser llavors quan vaig publicar les meves primeres cròniques del conflicte, uns anys abans de començar la meva aventura de corresponsal. El primer dia d’aquesta gran guerra entre governs àrabs i Israel, les conseqüències de la qual continuen molt vives, l’aviació de l’Estat jueu va esclafar a Imbaba, un barri del Caire, gairebé tota l’aviació egípcia i va aconseguir una victòria que el rais Gamal Abdel Nasser va ocultar al seu poble durant unes quantes jornades, fins que va reconèixer la derrota.
Egipte va perdre la guerra el primer dia. Destacaments de l’exèrcit sirià, que també van entrar en combat, van ser retirats del Golan, per reforçar la guarnició de Damasc, davant d’una amenaça interior de cop d’Estat, i va perdre la batalla dels seus turons, encara ocupats. Al mur de les Lamentacions de Jerusalem hi van anar els victoriosos militars israelians després del fracàs de l’exèrcit jordà del rei Hussein, annexionant barris àrabs de la ciutat, imposant les seves noves fronteres al territori palestí del 1948.
Molts dels esdeveniments més importants d’aquestes dècades de la història de l’Orient Mitjà van tenir lloc en aquests lents i càlids estius, com la invasió del Líban del 1982, que va assolir els barris de l’oest de Beirut, i va provocar la derrota dels fedaïns palestins d’Arafat, forçats a abandonar el país. Aquesta invasió va colpir encara més la població local, que patia la seva guerra civil començada a la primavera del 1975. Un altre dia d’agost del 1990 les tropes iraquianes van envair Kuwait, la qual cosa va desencadenar posteriors calamitats d’intervencions armades dels Estats Units que van esquarterar un dels països àrabs més pròspers d’aquesta regió. A l’estiu del 2006 milicians de Hizbul·lah i soldats d’Israel van començar la seva guerra, que va durar al voltant de quaranta dies.
En el temps estival també es va dur a terme, el juny del 1952, el cop d’Estat de Gamal Abdel Nasser i els oficials lliures contra el rei Faruk, i en altres anys però a la mateixa estació van triomfar pronunciaments militars del Baas a Síria i a l’Iraq, o del coronel Gaddafi a Líbia.
Al començament d’aquest mes ha començat la tan anunciada batalla per conquerir Al-Raqqa, població siriana sota les grapes de l’Estat Islàmic, per tropes locals àrabs i kurdes amb el suport dels Estats Units. Com passa a Mossul, la població de 200.000 habitants serveix d’escut humà als bàrbars gihadistes. Aquesta operació, batejada amb el nom de Còlera de l’Eufrates, serà llarga, difícil, com la inconclusa batalla de Mossul.
La gravíssima crisi diplomàtica entre l’Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs del golf, Egipte i Qatar no es convertirà en un enfrontament armat, però ha estat provocada per l’ajuda del Govern de l’emir de Qatar a les organitzacions islàmiques més totali- tàries i cruels que combaten sobretot a Síria, a la confraria dels Germans Musulmans d’Egipte, als palestins de Hamàs, que governen Gaza.
Fins al 2010 el petit principat de Qatar, establert en una estreta península a la vora del vast regne de l’Aràbia Saudita, era l’amic de
tot el món. Amb les seves perillo- ses ingerències durant les primaveres àrabs, primer a Líbia, més tard a Síria, es va convertir en el Qatar de la guerra. La diplomàcia del talonari de xecs, l’agressivitat de la televisió Al-Jazira, a les campanyes de desinformació i propaganda, l’han fet més vulnerable. “Si casa teva té la teulada de vidre –diu un proverbi àrab–no llancis pedres”. L’Aràbia Saudita, amb la qual ha tingut divergències polítiques importants, contenciosos fronterers i que també dona suport a altres organitzacions terroristes, ha volgut imposar el seu lideratge al món àrab sunnita, acusant-lo de donar suport als xiïtes i de mantenir relacions pragmàtiques amb la república de l’Iran, primer enemic de la casa dels Saud. El malabarisme de Qatar, indiscutible obra de l’emir Hamad bin Khalifa al-Zani, pare de l’actual monarca, ha quedat ferit de mort.
L’atac terrorista de l’Estat Islàmic contra el Parlament iranià a Teheran i el venerat mausoleu de l’imam Khomeini és un desafiador acte de guerra. Ha acabat l’excepció iraniana. No havia patit mai una agressió d’aquesta envergadura per part dels seus enemics àrabs sunnites de l’Estat Islàmic, contra els quals combat, a través de les seves milícies xiïtes, a Síria, a l’Iraq. S’ha estès l’hostilitat armada entre sunnites i xiïtes. Què ens oferirà aquest estiu als antics pobles del Llevant?