Nació desconstruïda
El referèndum sobre el futur de Catalunya ja té data i pregunta. El Govern espanyol confia que el TC i la Fiscalia aturin la demanda independentista abans que les urnes arribin als punts de votació. El Govern de la Generalitat confia en les mobilitzacions populars per impulsar una consulta que no pot ser una repetició del 9-N. Rajoy utilitzarà la força, però ningú no sap –ni ell mateix– quin és el grau d’intensitat que s’aplicarà finalment per reprimir polítics, funcionaris i empreses. Puigdemont i Junqueras s’han compromès amb el referèndum i amb un calendari que –tal com alguns hem dit sempre– ha resultat més una cotilla que no pas una eina eficaç.
Hi ha qui diu que encara som a temps d’una sortida. Hi ha qui diu el contrari. Jo no ho sé. Només sé que una sortida no és una solució. De la mateixa manera que donem el nom de “pacte” a coses que poden ser molt diferents. Recordeu que, segons Aznar, “primero se vence, luego se pacta”. Fem memòria. Les classes mitjanes –les catalanistes i una part de les que no– van començar a fer-se independentistes arran de la sentència del TC sobre l’Estatut. El dia 11 de juliol del 2010, l’editorial d’aquest diari subratllava que aquella sentència era “una provocació” i que el corrent principal de la societat catalana expressava rotundament el seu disgust, la qual cosa havia de ser escoltada.
Els cops d’Estat els acostuma a fer gent armada i amb uniforme, no ciutadans pacífics que volen votar
No va ser així. El que va venir va ser un increment de les mentides sobre Catalunya i una intensificació dels atacs contra qualsevol que demanés més diners, competències i una mica de respecte. Ho escriuré un cop més. Molts catalans han agafat l’estelada només per un motiu: per deixar de sentir-se tractats com una porqueria per l’Estat que sufraguen.
Repeteixo. Fem memòria, si us plau. La revista de la FAES va publicar, al número d’octubre-desembre del 2006, un interessant article de José Ignacio Wert, titulat “España: ¿La nación deconstruida?”. El que esdevindria ministre d’Educació i Cultura del PP ja il·luminava el camí: “Però el que urgeix –i si és impossible avui, no ha de ser-ho demà– és la reconstitució d’un pacte transversal entre socialistes i populars sobre l’arquitectura territorial de la Nació [sic] que ells (i, políticament, gairebé només ells) han de preservar”. Un pacte entre els propietaris-vigilants de l’Estat, esclar. Arran de l’Estatut del 2006 (que veu com “una mena de Constitució encoberta”), Wert pensa que podria tenir lloc “un innecessari i arriscat afebliment de la Nació que portaria moltes més conseqüències negatives que positives”, i conclou que cal “alguna forma de blindatge de l’Estat”. Wert –no hi ha casualitats– és el pare de la llei educativa que vol “espanyolitzar” els alumnes.
Venim de tot això. I som en un moment on també cal recordar una obvietat: els cops d’Estat els acostuma a fer gent armada i amb uniforme, no pas ciutadans pacífics que volen votar.