El Constitucional marca territori
El Govern espanyol només té assegurat un suport ple sobre Catalunya, i això si no demana de suspendre càrrecs públics
El Tribunal Constitucional (TC) ha iniciat una nova etapa en què està mudant la pell. Sobre Catalunya, no hi ha el mínim dubte. Quan sigui el moment, si hi ha convocatòria formal del referèndum, el Constitucional farà el que li demani el Govern espanyol. És a dir, suspendrà la crida a les urnes, aplicant la seva doctrina que la sobirania política és indivisible i correspon al conjunt del poble espanyol. Però en la resta de matèries polítiques, econòmiques i socials l’Executiu ja no trepitja el mateix terreny ferm.
Amb la sentència contra l’amnistia fiscal, el Constitucional ha volgut enviar un missatge clar en reivindicació de la seva autonomia, encara que hi va haver debat, i molt intens, sobre els límits de la decisió acordada. L’eix de la discussió es va establir entre el ponent de la sentència, el catedràtic de filosofia del dret Andrés Ollero, i la vicepresidenta del TC, Encarna Roca, catedràtica, al seu torn, de dret civil. Ollero volia –i va aconseguir, encara que amb algun fre– que la decisió no només anul·lés l’amnistia fiscal dissenyada per Montoro, sinó que a més contingués un fort retret moral al Govern central per haver-ne permès la regularització. En el debat es va utilitzar, a més, la dada que l’operació havia beneficiat especialment moltes persones els cognoms de les quals han alimentat durant mesos, i fins i tot anys, els principals titulars de les notícies sobre els casos de corrupció més sonats.
El propòsit d’Encarna Roca era limitar el que la mateixa vicepresidenta del TC considerava la “moralitat” de la resolució, perquè la considerava innecessària. Ho va aconseguir en part. Es va llimar un quart punt de la sentència, però van quedar en vigor els tres en què el Constitucional retreu al Govern que l’amnistia fiscal facilités “l’abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de presentar-se al sosteniment de les despeses públiques”. El paràgraf eliminat pràcticament atribuïa a l’Executiu el paper d’aliat o inductor de l’evasió fiscal.
L’eliminació d’aquestes consideracions més dures va permetre el consens i va evitar una divisió del TC. Els magistrats continuen aferrats a l’objectiu de la unanimitat, un propòsit que estimen ineludible en els pronunciaments que hagin de fer per aturar el procés sobiranista i impedir el referèndum a Catalunya. Però precisament per això busquen amb especial interès un discurs propi i desmarcar-se del Govern espanyol en altres matèries. Ara bé, fins i tot en la qüestió catalana en mitjans del Constitucional se subratlla que aquesta institució no és un jutjat de guàrdia. El TC no prendrà per iniciativa pròpia cap decisió sobre el procés sobiranista. Sempre esperarà que el Govern espanyol plantegi el que consideri oportú i, en vista del que s’al·legui, prendrà una resolució. En cap cas, però, no s’anticiparà a l’Executiu.
En relació amb la possibilitat legal de suspendre càrrecs públics cal tenir en compte, d’altra banda, que dos dels magistrats del TC que continuen a la institució després de la seva renovació al març passat van fer vot particular en contra de la reforma legal que va dotar la institució de l’esmentada prerrogativa. Aquests jutges, Fernando Valdés Dal-Ré i Juan Antonio Xiol, difícilment donarien suport a una mesura que van considerar incoherent amb les funcions i la naturalesa pròpia del Constitucional.
Amb la decisió sobre l’amnistia fiscal, el TC ha reivindicat la seva autonomia de l’estratègia del Govern