La veritat sobre la nova política

Les xifres de participació en les consultes de les formacions més recents queden molt per sota de les dels partits tradicionals

No és or tot el que lluu en la nova política (ni en la vella, tot i que això ja es donava per fet). Censos artificials, afiliacions fantasmes, xifres de participació paupèrrimes en les consultes internes... Els hereus del 15-M i tots aquells indignats que pretenien substituir una “democràcia formal” per una “democràcia real” i assembleària, protagonitzen xifres de mobilització minúscules i tan efímeres i volàtils com el milió de vots que va perdre Units Podem en només sis mesos. I és que reinventar la democràcia no és una feina fàcil.

Sobre això, un plafó que reuneix pràcticament totes les consultes internes realitzades per partits o organitzacions polítiques catalanes des del 1998 suggereix dues conclusions tan significatives com paradoxals. La primera és que la recessió econòmica que va començar el 2008 i la paral·lela crisi de representació política han comportat un retrocés en l’activisme dels ciutadans, que s’aprecia en el descens de les xifres absolutes d’afiliació i mobilització partidista. La segona, i no menys vistosa, resideix en el fet que els índexs de participació en les consultes internes de les noves formacions acostumen a quedar molt per sota de les que registren alguns partits tradicionals.

La millor prova d’aquesta evolució es troba en les primàries socialistes dutes a terme fa gairebé vint anys. En l’elecció del cap de llista del PSOE entre Josep Borrell i Joaquín Almunia el 1998 hi van participar presencialment més de 18.000 afiliats del PSC (llavors un 62% del total). I en l’elecció de Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat, el 1999, ho van fer gairebé 16.000. I a aquestes xifres cal afegir-hi les dels simpatitzants, que en el cas de les primàries del PSOE van elevar la participació a més de 30.000 ciutadans catalans, i en les del candidat autonòmic a més de 61.000.

Quinze anys després, en l’elecció del secretari general de Podem, el febrer del 2015, hi van participar (i ni tan sols presencialment) 6.511 activistes sobre un cens de més de 41.000 inscrits a Catalunya; és a dir, un 15,7% del total. És veritat, per ser justos, que en la següent elecció del líder de Podem, marcada per la ferotge pugna entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón i duta a terme el febrer passat, els participants (també a través d’internet i sense obligació d’abonar cap quota d’afiliació) es van elevar a 15.000. Tot i això, aquesta xifra suposava menys del 30% dels 52.000 inscrits, o més del 53% si la taxa es calcula sobre el cens –doble en el cas de Podem– d’“actius”: 28.000. I, a més a més, va ser una convocatòria bastant excepcional, marcada per la polarització interna (tal com va passar un any abans amb el rebuig dels radicals al pacte PSOE-Cs en una altra convocatòria que va comptar amb una participació similar). Ara bé, en la consulta sobre la confluència amb els comuns, el març passat, hi van votar 3.900 persones (el 7,5% o l’11,4% segons el cens de Podem que es prengui com a referència). I en l’elecció del cap de llista per a les catalanes, fa dos anys, ho van fer 2.448 (menys del 6%).

En canvi, en les formacions convencionals, on el vot és majoritàriament presencial, les taxes de participació són més elevades. Per exemple, en l’elecció del líder d’Esquerra, el 2008, hi va participar gairebé el 71% de la militància (7.000 afiliats sobre un total de gairebé 10.000). I en el cas de l’elecció del cap de llista de CDC a les generals, el maig del 2016, hi van participar més de 8.000 afiliats sobre un total de 15,000 (gairebé el 55%). Així mateix, en la consulta interna d’Unió Democràtica sobre la independència, fa dos anys, hi van intervenir gairebé 2.700 afiliats sobre un cens de 4.095 (és a dir, més del 65%).

Finalment, si es posa el focus en els diferents pols de l’eix identitari, apareixen els casos de Ciutadans, l’Assemblea Nacional Catalana o la CUP. En l’elecció del cap de llista de Cs per a les pròximes catalanes, duta a terme el maig passat, hi van participar 825 afiliats sobre un cens total de 2.350 (un 35%). Al seu torn, en la consulta sobre el referèndum unilateral, realitzada per l’ANC el juliol del 2016, van votar una mica més de 9.300 afiliats sobre un total de gairebé 34.000 (és a dir, entorn del 27%, tot i que van ser molts menys en l’elecció del seu òrgan de direcció, dos mesos abans: poc més del 21%). La taxa de participació millora en el cas de la CUP, ja que en l’elecció del seu secretariat, fa un any, hi van intervenir més del 63% dels militants (tot i que eren 1.100 sobre un total del 1.738).

En qualsevol cas, els vells partits continuen exhibint xifres més elevades i consistents. En les últimes primàries socialistes van votar presencialment més de 10.000 afiliats del PSC, sobre un cens de 15.000; és a dir, gairebé el 70%. I tots forçosament al corrent de pagament. Contràriament, en algunes formacions de la nova política participar és totalment gratis. N’hi ha prou d’inscriure’s a través del web per tenir “dret a participar en línia en totes les consultes i processos participatius (...). No representa cap tipus d’obligació econòmica”. Ho diu Un País en Comú i sembla gairebé una competència deslleial o un dúmping entre partits.

PPC i PSC assoleixen participacions del 70%; les noves sigles poques vegades superen el 30%

Podem o els comuns no exigeixen quotes als seus seguidors, que voten per internet La implicació dels ciutadans en la vida partidista ha caigut amb l’esclat de la crisi

Les primàries han obligat tots els partits a posar al dia la xifra real d’afiliacions