Qatar, el germà díscol
EL contenciós obert a l’Orient Mitjà entre l’Aràbia Saudita i Qatar no pot sorprendre els que han seguit l’evolució de les dues monarquies més poderoses del Golf en l’últim quart de segle. La raó de la crisi entre Riad i Doha ve de lluny, dels anys noranta, quan les noves generacions de la família reial qatariana van decidir volar pel seu compte i desprendre’s de la influència de la poderosa família dels saudites. Per exemple, creant la cadena Al-Jazira, que gaudeix d’una independència informativa sorprenent en un país del Pèrsic i que al seu dia va encoratjar les primaveres àrabs, que van suposar una seriosa amenaça per a l’statu quo de l’Orient Mitjà. O l’acostament al règim xiïta de l’Iran per la simple raó de no posar tots els ous diplomàtics només en un cistell.
Des d’aleshores, Qatar ha estat vist pels seus veïns com el germà díscol, al qual s’ha de collar per obligarlo a tornar a la cleda. Això és el que han decidit l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Bahrain i Egipte, entre altres països àrabs, amb el beneplàcit del president dels Estats Units, que es vanta infantilment d’haver “inspirat” l’acció en la seva recent visita a Riad. Acusat de donar suport econòmic al terrorisme gihadista, s’ha imposat a Qatar un duríssim boicot diplomàtic, econòmic i comercial. La qüestió és si aquell petit país de dos milions d’habitants podrà resistir el bloqueig dictat des del poderós Estat saudita, mentre el Departament d’Estat nord-americà, en oberta contradicció amb el seu president, prova de rebaixar la tensió a la zona i suavitzar el bloqueig perquè, assegura, obstaculitza la lluita contra l’Estat Islàmic. Els Estats Units tenen una base a Qatar, Al-Udeid, amb 10.000 militars, i el Comando Central de la Lluita contra l’Estat Islàmic, des d’on es dirigeixen els atacs a les posicions dels extremistes sunnites a l’Iraq i Síria.
Qatar ha crescut aquests últims anys de manera desmesurada. Gràcies a la gestió intel·ligent de les immenses reserves de gas liquat, els seus habitants –qatarians o no– gaudeixen de la renda per càpita més alta del món (130.000 dòlars/any). I, a través de Qatar Investment Authority (QIA), que manté un 40% dels seus fons en renda fixa als Estats Units, s’ha expandit per tot el món: està present en empreses europees com Volkswagen, Siemens, IAG, Iberdrola, Colonial o El Corte Inglés; o bancs com Barclays, Deutsche Bank i Crédit Suisse, només per esmentar-ne alguns. També ha invertit en el sector hoteler de ciutats com París, Londres, Roma i Barcelona, i té interessos en el sector del luxe, com Valentino, Harrod’s o Tiffany, o en l’esportiu, com són els coneguts casos del PSG francés o fins fa poc amb el patrocini de la samarreta del Barça. Es tracta d’una expansió que va més enllà de l’àmbit econòmic i que busca imatge, visibilitat i prestigi polític; una manera de fer molt diferent de la de les altres monarquies del Golf i, en especial, de la saudita, molt més discreta, per no dir opaca.
Sobre Qatar, com sobre l’Aràbia Saudita, s’han projectat tota mena de sospites i algunes certeses sobre el finançament del terrorisme de caire islamista. Encara que pel bé de tots la seva relació amb el gihadisme sunnita s’hauria d’aclarir, aquesta qüestió no és el fonament de la crisi actual. El que en realitat es debat és la continuïtat de l’hegemonia saudita al golf Pèrsic i les possibilitats d’independència sobirana dels qatarians.