La memòria és dona i atractiva
Diumenge a l’hospital de Sant Pau. No estem tan malament: els impostos serveixen d’alguna cosa. De molt. De tant en tant, les visites hem de sortir de l’habitació. I allà, al passadís, molts anys més tard, un dels mestres de joventut: el Giralt –a seques–, el míster, exjugador del Barça, l’Espanyol, el Sant Andreu i el Girona. –Tu ets el...? Jo soc el nano que escoltava, obeïa i aprenia amb cada frase del míster, com li dèiem a l’entrenador, revestit de l’autoritat suprema que li donava la seva carrera professional.
Quina sort topar amb aquelles persones al cap de decennis i poder expressar-los l’alegria genuïna en un retrobament inesperat amb la propina de veure que el temps els respecta! –No te’m posis a l’esquena! En minuts, li vaig citar totes les frases seves que recordo, com les de tants mestres que no es van imaginar mai l’eternitat de les seves paraules.
Un anava a missa de vuit del matí i arribava uns minuts tard a la convocatòria (les nou). Avisava sempre i sempre, segurament, se li oblidava. En citava
El míster Giralt, un mestre de joventut, se sorprèn de la meva memòria; no és memòria, és gratitud
quinze. El gitano Floro –electricista de la Mina–, Orteguita –un pèl quinqui–, el porter Collazo –amb nòvia formal–, Sacristán –ariet modern–, Àvila –gran promesa–, dos amics que avui són com germans, el Salva i el Juaneda... El Sant Andreu estava a 2a divisió i jugar en el juvenil donava rèdits amb les noies: camp d’herba, et rentaven les samarretes i cada diumenge et creies que eres algú.
Un dia em vaig asseure a l’esquena del míster en plena xerrada. –No doneu mai l’esquena! Ahir em va mostrar dues cicatrius de cavall en un genoll. El que li van cruixir a Puertollano, feu d’un d’aquells peculiars clubs de la industrialització franquista, el Calvo Sotelo. Una entrada traïdora per darrere li va precipitar la retirada.
Un diumenge, partit a casa, em va donar una instrucció inusual: clavar-li un viatge al 9 de l’equip rival. –En la primera jugada. Així avises. No és que em costés gaire, però em va sorprendre. Naturalment, el 9 es va emportar una entrada sense ànim de lucre. Es va girar amb mirada d’odi, però va ser un xai la resta del partit.
El míster Giralt parlava poc, però el que deia era paraula de llei perquè tenia autoritat moral i no parlava de valors: els inculcava. Les seves històries sonaven a aventures com els paraigües a la banda d’Atocha –que tant intimidaven els àrbitres–, la força de Sarrià o el drama insuperable de tota promoció. El juny és mes de promocions: qui no aprecia una promoció, no sap el que és el futbol.
Tampoc no el convenç aquest model actual, amb escoles de futbol on juguen bons, dolents i regulars. Els bons amb els bons. Així era la vida. I quan arribaves al teu límit o ja tenies nòvia, era el moment de deixar-ho. –Quina memòria que tens, noi! No. Quant agraïment!