Preus populars: tot a un euro Les mateixes andròmines que un dilluns costaven 100 pessetes van passar a costar-ne 165 el dimarts, i allà van començar a llanguir

El titular sembla sensacionalista, però és literal: “El Santander compra el Popular per un euro”. Les lleis del mercat es regeixen per un principi amb flaire de western: tot té un preu. També la gestió del deute acumulat pel Banc Popular, que és el que en realitat compra el Santander per un euro, davant l’eufòria dels accionistes del Popular. Si no hi ha preu no hi ha transacció, i llavors entrem en el procel·lós mar del donacionalisme, en el qual hom pot pescar donacions, deixes, almoines i òbols diversos que no responen a la lògica de la compravenda. Que el preu simbòlic sigui d’un euro, i no pas de mig, obeeix a la convenció esteticista que estableix la unitat monetària com a preu mínim. La mateixa convenció que alena algunes sentències judicials que resolen favorablement una demanda per danys i prejudicis però la xifren en un euro, com volent dir que li donen la raó al demandant a contracor i que potser no calia passar pels jutjats. El dia que un jutge decideixi reduir a un cèntim el valor simbòlic de la multa podrem encunyar un acrònim digne de Les Luthiers i dir-ne MBE (per “mofa, befa i escarni”).

Ara mateix amb un euro, a banda del Banc Popular, no podem aconseguir gran cosa. El diari costa un euro i trenta cèntims, el preu mitjà d’un cafè al bar també passa de l’euro i l’única opció serien les màquines expenedores. Durant l’interminable període de transició entre la pesseta i l’euro, es van posar de moda uns comerços que fonamentaven el seu reclam en el preu unitari. “Tot a 100”, es deien. Venien de tot, com els actuals basars regentats per xinesos. La diferència és que en aquells protoxinos tots els productes costaven el mateix, les cent peles que figuraven al rètol d’entrada. Ja es veia que seria una moda passatgera perquè, fixat el preu, l’única possibilitat per adaptar-se als augments de l’IPC era anar rebaixant la qualitat del producte. Fins que el canvi de moneda els va injectar sobtadament un augment del 65% i, de la nit al dia, van passar a dir-se “Tot a 1 €”. Les mateixes andròmines que un dilluns costaven 100 pessetes van passar a costar-ne 165 aquell dimarts. I allà van començar a llanguir. És clar que els tot-a-cent no eren pas un invent autòcton. Al Soho de Londres havia vist algun comerç de tot a una lliura i vaig suposar que als Estats Units devien sovintejar establiments que ho venguessin tot a un dòlar. La meva suposició es va confirmar inesperadament a les pàgines de la novel·la Manhattan Transfer, de John Dos Passos. Resulta que al Nova York de fa cent anys ja hi havia botigues de tot a un dòlar que venien la mateixa quincalla al mateix preu d’ara. La caiguda del Popular ens ha de fer pensar que aviat serà el centenari del crac del 29. Cap idea per celebrar-ho?