La Fura captiva Alemanya
La companyia va fer-se un públic teutó alternatiu als vuitanta i ara sedueix el d’òpera
Per indagar el perquè de l’èxit de La Fura dels Baus a la meca de l’òpera que és Alemanya cal retrocedir als anys vuitanta del segle XX, quan ciutats com Berlín o Hamburg eren un formiguer contracultural. Aquella joventut va abraçar l’innovador plantejament estètic del grup català, que no deixava indiferent en cap festival. El més xocant és comprovar com al cap del temps ha estat el molt exigent públic de l’òpera teutona el que més gaudeix de les seves posades en escena. Als grans teatres d’òpera.
En l’última setmana i mitja La Fura ha estat present en quatre ciutats alemanyes –cinc comptant-hi Viena– amb tres muntatges diferents: Àlex Ollé estrenava ahir amb gran èxit a l’Òpera de Frankfurt (onze minuts d’aplaudiments) el seu muntatge de l’oratori de Honegger Jeanne d’Arc au bûcher, aquell que volia protagonitzar Marion Cotillard abans de quedar embarassada. Uns dies abans, Carlus Padrissa portava a Colònia vuit funcions dels seus Cants de sirena, la impressionant peça de cambra que ha creat amb el compositor britànic Howard Arman i el llibretista Marc Rosich. I dilluns era la flamant Elbphilharmonie d’Hamburg la que acollia La creació de Haydn, el muntatge del qual Padrissa dedica al desaparegut Gerard Mortier, el seu gran mentor en l’escena operística. La Fura tornava a l’Hamburg dels orígens... per la porta gran.
“Hi ha dos moments importants de La Fura a Alemanya”, diu Àlex Ollé, amb qui ens trobem a Frankfurt –a 30 graus!– ultimant detalls de la seva Joana d’Arc. “Un és quan, ja en plena democràcia i amb els socialistes al poder, Espanya es posa de moda a tot Europa. La gent tenia curiositat pel que venia d’Espanya, coses fresques després de 40 anys de dictadura. I nosaltres i Comediants amb els seus dimonis portàvem una cosa que ells no tenen: la tradició de les festes populars. No acostumats que es fessin coses al mig del públic, envaint l’espai vital de l’espectador”.
Els Einsturzenden Neubaten feien música industrial, sí, però la fricció amb l’espectador, la interacció física era una cosa que a Alemanya no feia cap companyia. La Fura anhelava trencar la quarta paret. Després, als noranta, quan Mortier els presenta a Salzburg amb La Dammation de Faust iala Ruhrtriennale amb La flauta màgica, continuen amb la seva fisicalitat i doten de significat les escenografies.
“El teatre de La Fura dels Baus sempre s’adreça als cinc sentits d’una manera molt directa –respon Bernd Loebe, l’intendent d’Oper Frankfurt, a la pregunta de per què La Fura resulta tan atractiva a Alemanya–. No tenen por dels efectes teatrals, i continuen buscant un llenguatge contemporani que pot arribar a ser molt explosiu, sobretot quan es tracta de temes controvertits”.
Sense anar més lluny, aquest oratori de Honegger, que es veurà a Madrid i del qual van gaudir ahir les 1.300 persones que van omplir l’Òpera de Frankfurt, no està pensat per ser escenificat, i tot i això en mans d’Ollé apareix multiescenificat. D’una escena es passa a una altra constantment. Joana d’Arc –a qui dona vida finalment l’actriu alemanya Johanna Wokalek– és presentada com una noia totalment normal, amb texans i samarreta. Viu en un futur indeterminat en què Europa, que ha quedat arrasada per l’avarícia financera i els fanatismes de tota mena, torna a ser feudal, el gran temor actual. Un cor de cent persones més cinquanta entre figurants i repartiment es mouen per una escenografia que Alfons Flores ha dividit en dues parts superposades, amb un terra transparent...
Però retrocedim uns dies a la setmana del 5 de juny. Carlus Padrissa, l’altre gran actiu de La Fura als teatres d’òpera i el que més s’ha prodigat a Alemanya –aquest segle ha fet cinc òperes a Colònia, tres a Munic, una a Manheim i una altra a Dresden– és rebut a l’Elbphilharmonie poc menys que com un messies.
“La Fura és diferent del que estem acostumats a veure aquí”, comenta un exultant Christoph Lieben Seutter al final de la representació de Die Schöpfung (La creació). L’intendent vienès de l’auditori d’Hamburg, que coprodueix amb el festival Ludwigsburger i l’Insula Orchestra de la Siene Musicale de París, diu que els coestaven
La companyia catalana ha actuat en quatre ciutats alemanyes amb tres òperes diferents en qüestió de deu dies
neix dels anys vuitanta: “Va ser una de les revelacions de la meva vida la manera com implicaven el públic”. I afegeix: “Aquí, per evitar una lectura tradicional, se solen fer posades en escena en contra de la història, però arriba La Fura amb tota la seva fantasia, i amb professionalitat. Perquè és un xou perfecte, i als alemanys els encanta el perfeccionisme. Els agrada que utilitzin la tecnologia sense sacrificar la fantasia”.
L’aposta de Padrissa en aquest oratori corre en diverses direccions: d’una banda, si Haydn ja es va atrevir a considerar que Déu va fer l’home a imatge i semblança seva, Padrissa posa cara a aquest Déu, que no és cap altre que el de Mortier. De l’altra, el furer assumeix la teoria de David Levy que diu que la Terra no és cap miracle sinó que hi ha infinits mons, i juga a reproduir planetes en escena. I finalment converteix un grup de refugiats en els protagonistes de La Creació: s’enfronten al vent, la pluja... i al sisè dia es troben amb Mortier, que fa caure uns murs per alliberar-los...
“Jo insisteixo a trencar la quarta paret en l’òpera –diu Padrissa en el trajecte amb tren que ens porta d’Hamburg a Colònia–. De fet, en aquesta de cambra que és Cants de
sirena vaig demanar a l’Òpera de Colònia, que continuen ocupant l’Ort Staatenhaus Saal, que permetés que el públic estigués a peu dret, que pogués moure’s i incrustar-se a l’obra, però per seguretat no és possible”.
Amb l’escenari a dos vents i només 150 persones per funció, aquesta història d’un Faust que canvia de sexe i rejoveneix podria acabar arribant al Barcelona, perquè el Cercle del Liceu hi té interès.
“És molt poètic i inusual”, comenta una parella sortint de la sala 3 de l’Ort Staatenhaus. “Si fos òpera contemporània alemanya tot seria més intel·lectual i cada element hi seria per alguna raó específica. En canvi aquí hi ha una expressió més espanyola, més lliure”.
Howard Arman, especialista en música antiga i capaç d’inventar mitja dotzena d’artefactes sonors, combina de manera brillant les composicions pròpies amb conegudes àries d’òpera barroca i romàntica. “Al principi no les tenia totes, perquè Padrissa és un home d’idees fortes, però ha estat un projecte fantàstic. I necessari, perquè avui dia fins i tot en les produccions noves s’utilitza el llenguatge del segle XIX. Necessitem un nou llenguatge. Si no es renova el teatre, l’òpera morirà, perquè la seva funció és contemporània, i de moment continua sent històrica”.
La ‘Jeanne d’Arc au bûcher’ d’Àlex Ollé va rebre ahir onze minuts d’aplaudiments a l’Òpera de Frankfurt