El millor llibre no escrit
Bartleby trenca la fama àgrafa de Michi Panero amb ‘Funerales vikingos’
Era un dels àgrafs més brillants de la literatura no escrita, un escriptor que no escrivia en una família de poetes suïcides. Fins ara, quan Javier Mendoza, el seu fillastre, va desembalar els manuscrits que li va deixar després de morir i els va donar a Pepo Paz, l’editor de Bartleby, perquè els publiqués. Funerales vikingos reuneix contes, articles i textos dispersos de Michi Panero, el tercer dels germans que van psicoanalitzar el desencant del postfranquisme a la cèlebre pel·lícula de Jaime Chávarri.
“L’únic que em sosté és sentir que en aquestes carpetes s’hi amaga el millor de mi mateix, el Michi Panero que ningú no va conèixer”. L’editor diu que “aquest comentari, escrit pel mateix autor en una columna de diari, reflecteix a la perfecció l’esperit de l’antologia que es publica. Escrits entre el 1963 i el 1971, els contes inèdits de Michi Panero, firmats com a José Blanc, revelen l’autèntic món interior del petit dels Panero, quan encara aspirava a convertir-se en el desè novísimo”, l’antologia que, cuinada per Castellet i Gimferrer, va donar el relleu a la generació de poetes que no havien viscut la guerra.
La història de la família Panero forma part del relat públic: un pare falangista, poeta de doble moral, descurat amb els fills i amb la seva dona, Felicitat Blanc. José Luis Panero, poeta obsessionat amb el dibuix de la mort i Leopoldo María Panero, brillant i esquizofrènic, l’Artaud espanyol.
“L’art de quedar-se sol sembla que l’hem convertit en ofici”, escrivia Michi Panero a Carta a una desconocida, abans de morir el 2004. “Fa temps que tot pertany a un mateix dia que es repeteix. com es repeteix tot el que explico”.
Tots deien que si hagués escrit, hauria estat el millor dels Panero i aquesta fama l’alimentava i el destruïa. De mica en mica va anar perdent els primers i els últims trens, recolzat a les barres de bar o passatger en habitacions d’una nit, deixant-los passar mirant, sense voler saber, el fons del seu vas. El pitjor –diu– “és que no vaig saber conservar el molt -o el poc- que he arribat a estimar”. Un dia, de tant aventurar-se en el costat tèrbol del mirall, va oblidar el camí de tornada. Com podia tornar –escrivia al seu últim amor– de la seva particular guerra, sense medalles ni glòria, ni tan sols amb una d’aquelles cançons, que es canten a les pel·lícules en blanc i negre mentre arriba el tren que no va agafar entre vapor d’estació antiga?
Al llibre, Michi Panero no s’absté, com va fer en vida, de dir el que pensava d’altres escriptors, com Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Javier Marías, Felipe González (que es comportava a la Bodeguilla com un rei golafre de la Ínsula Barataria), Alfonso Guerra (“sinistre i analfabet”), els seus dos germans i el seu pare, i fins i tot de Rajoy, que encara no era president de govern, a qui anomena paraigüer d’Aznar.
Javier Mendoza, fill de Sisita, la segona dona de Michi Panero (la primera va ser Paula Molina), completa el llibre amb els seus records del seu padrastre, del seu viatge a París, abans que comencés la movida madrilenya, amb el cineasta underground Adolfo Arrieta, el pintor Javier Grandes, i els escriptors Marguerite Duras i Enrique Vila-Matas.
Javier Mendoza també s’ocupa de Leopoldo María Panero, que quan es va acomiadar d’ell en una visita al manicomi de Mondragón el va avisar: “Qui juga a ser fantasma, ho acaba sent”.
ESCRIPTOR PÒSTUM El llibre reuneix contes i textos dispersos del petit de la família Panero
MALDATS
L’autor ironitza sobre Gimferrer, Azúa, Felipe González, Guerra o Rajoy