Tres generacions de fotògrafes dialoguen a la Fundació Setba

La mostra reuneix obres de Joana Biarnés, Sandra Balsells i Laia Abril

Ha estat una idea feliç la d’exposar conjuntament les obres de Joana Biarnés, Sandra Balsells i Laia Abril, tres fotògrafes catalanes excel·lents i representatives de tres generacions molt diferents. I el resultat es pot contemplar a la Fundació Setba, en una mostra comissariada per Cristina Sampere. La selecció inclou un conjunt de 14 fotografies de Biarnés (Terrassa, 1935) fetes als anys seixanta, poc conegudes i crec que mai exposades. En una altra sala es mostra una bona selecció de l’obra de Balsells (Barcelona, 1966), que comprèn des de les seves conegudes fotografies preses en l’últim decenni del segle XX, durant la guerra dels Balcans i la sagnant desintegració de l’antiga Iugoslàvia, fins a les seves últimes imatges sicilianes, que són del segle XXI, però semblen escenes que van tenir lloc fa més de mig segle.

En el cas de Laia Abril (Barcelona, 1986), ja que sol presentar les seves obres en forma de sèries i conjunts fotogràfics o de projectes que també poden incloure peces textuals i videogràfiques, s’ha optat per mostrar només una sèrie, The epilogue (2013), centrada en les tràgiques conseqüències de la bulímia. L’exposició es completa amb fotos fetes en un taller titulat De l’ombra a la llum, en què les tres fotògrafes han treballat amb dones que han estat víctimes de les seves parelles o d’altres persones.

Aquesta exposició està sent bastant més que una mostra de fotoperiodisme. Una activitat notable vinculada ha estat la taula rodona que es va celebrar dijous passat, conduïda per Sílvia Omedes i amb la presència de les tres fotògrafes. Allà es van plantejar amb naturalitat i sense pesadesa algunes qüestions importants que sovint es banalitzen o s’obliden. Qüestions com la funció i la utilitat del fotoperiodisme o com l’abandó o la resistència davant del monopoli ideològic de les grans empreses de comunicació. I principalment es va plantejar la qüestió del gènere en l’activitat professional de les dones fotoperiodistes o fotògrafes i la seva consideració en el cànon fotogràfic.

En aquesta ocasió va quedar bastant clar que, juntament amb la intel·ligència i el talent que sempre s’exigeixen, aquestes tres fotògrafes van haver d’afegir unes dosis extraordinàries de valentia i fortalesa moral. Especialment Joana Biarnés, que va iniciar la seva activitat fotoperiodística en la molt masclista Espanya de la interminable postguerra franquista i va ser rebuda al principi com una intrusa mereixedora d’insults. Era una moderna entre rancis, encara que en els mitjans periodístics també va trobar professionals que van saber apreciar la seva obra i van sintonitzar amb la seva extraordinària simpatia.

Ja en una altra època, des del 1991 fins a l’any 2000, Sandra Balsells va demostrar la seva capacitat aconseguint alguns dels millors reportatges internacionals sobre la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Una altra vegada un suplement de coratge compensava els possibles prejudicis misògins. La selecció inclou, entre altres imatges, una de les més icòniques de Balsells, en què es veu una jove bosniomusulmana, anomenada Amra Efica, amb el cos malferit per la metralla. A la foto Amra semblava que agonitzava, però va sobreviure i continua en contacte amb la fotògrafa catalana.

Mentre que Balsells considera que en fotoperiodisme no hi ha una fotografia femenina amb una identitat de gènere distingible de la feta per homes, Laia Abril està abordant en aquests últims anys tota una sèrie de temes clarament de gènere, des de l’anorèxia i la bulímia en les noies obsessionades per la primesa fins a l’avortament. Aquesta última sèrie constitueix el primer capítol d’una història de la misogínia que podria ser llarga.

Em va estranyar que, en el col·loqui, les ponents semblaven estar d’acord que la història oficial de la fotografia manca d’obres icòniques fetes per dones. És cert que hi ha molts noms per recuperar, però no s’ha d’oblidar que tant Diane Arbus com Cindy Sherman són fotògrafes cèlebres. D’altra banda, des de les composicions d’Imogen Cunningham dels anys vint fins al reportatge de Lee Miller després de la derrota nazi i des de les millors portades de Life de Margaret Bourke-White fins als reportatges de mons marginals de Mary Ellen Mark o les imatges realistes i màgiques de Graciela Iturbide, abunden les icones fotogràfiques d’autoria femenina. I, que jo sàpiga, ningú no ha fotografiat millor els nens jugant que Helen Levitt.

Això sí, queda pendent un reconeixement adequat de moltes fotògrafes. Per exemple, és necessari reconèixer que la fotografia de Joana Biarnés d’una dona amb indumentària de còctel en una festa de Madrid, feta el 1964, està a l’altura de les que va fer en aquella època Diane Arbus. I que el seu retrat de Carmen de Hohenlohe del 1965, amb expressió malenconiosa i en un escenari palatí i sumptuós, té una profunditat psicològica i social infreqüent en el fotoperiodisme internacional. Fundació Setba. Pl. Reial, 10. Fins al 22 de juny.