Efemèrides
La recerca d’efemèrides és un art recreatiu que ha proporcionat hores de programació a emissores de ràdio i que també ha omplert fulls de diaris i revistes al llarg del temps. Art menor, però curiós, reconec que m’ha estat inevitable recórrer-hi davant l’anunci solemne però informal (ai, les astúcies del procés!) de referèndum per a l’u d’octubre. I, sense sortir de la història d’Espanya, em trobo que, en aquesta data, i el 1823, Ferran VII va restablir la Inquisició. M’estalvio d’afegir l’adjectiu d’espanyola perquè més d’un ja deu estar fent punta al llapis... Per compensar, l’u d’octubre del 1931 la Segona República, també espanyola, va aprovar el sufragi universal, incloent-hi el vot femení (cosa que no va ser gaire bona idea per als interessos republicans, perquè va ser un vot majoritàriament conservador i molt arrapat a les faldilles de l’Església). L’u d’octubre del 1936, ho recordem bé els que ja tenim certa edat, Francisco Franco va ser nomenat cap de l’Estat pels rebels alçats en armes. Durant anys, la data es va celebrar a l’Espanya de la dictadura, encara que ara hagi caigut en l’oblit.
Dues efemèrides més, si m’ho tolereu. Una d’internacional: el primer d’octubre del 1949, Mao Zedong (tal com ens han convençut de transcriure’n el nom xinès els últims anys) va proclamar la República Popular de la Xina, amb la qual cosa, ja és casualitat, si l’u d’octubre vinent fos una gran data per a la pàtria, els catalans competiríem amb els xinesos
L’Onze de Setembre ja ha de rivalitzar amb el cop contra Allende i els atemptats que va orquestrar Bin Laden
en celebracions i festes, i això que l’Onze de Setembre ja ha de rivalitzar amb el cop contra Allende i els atemptats que va orquestrar Bin Laden. El món, que s’entesta a menystenir-nos. L’altra efemèride que us he de relatar torna a ser domèstica i molt més recent. L’u d’octubre del 2016 va dimitir, o el van fer dimitir, com a secretari general del PSOE Pedro Sánchez. Just el llavors defenestrat que ara podria ajudar a plantejar una reforma constitucional que almenys iniciï un camí de trobada, diàleg i negociació. I un bon exemple que de vegades es perd i de vegades es guanya. I que les votacions són imprevisibles. Sobretot en aquests temps...
Finalment, si ens n’anem al santoral, l’u d’octubre és la festivitat de Santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç, és a dir, Santa Teresa de Lisieux o, si us ho estimeu més, Santa Tereseta. Els creients òbviament deuen pensar una altra cosa, però aquesta monja carmelitana normanda, exemple d’espiritualitat i vocació precoç, que només va viure vint-iquatre anys, per més d’un descregut és una histèrica alienada propensa als arravataments místics i fins i tot a les al·lucinacions. Esclar que tot és qüestió de fe. I de com s’explica la història. Perquè si en vida no sembla que Santa Tereseta de Lisieux obrés grans miracles, la devoció a la seva figura, un cop morta, li va valer no només la canonització, sinó ser proclamada doctora de l’Església per Joan Pau II. Déu-n’hi-do. Perquè continuem dient allò de “doctores tiene la Iglesia”.