El protocol del ‘hooligan’
Philipp Winkler publica a Espanya un relat sobre grups radicals del futbol, premiat com a millor debut literari a Alemanya
L’escena transcorre en una arbreda a prop de la ciutat d’Olpe, Rin del Nord-Westfàlia. Els hooligans del Hannover’96 han pactat una baralla amb els del Colònia. Són poc més d’una dotzena per bàndol. “El bosc emmudeix. Després, els cossos xoquen. Un del Colònia em llança el puny. Aprofito l’impuls i m’arronso sota el cop. Em llanço contra ell. No cau. Massa estable, el cabró”.
És un fragment de Hooligan, relat en primera persona amb què Philip Winkler, de 31 anys, va rebre el premi al millor debut literari del 2016 a Alemanya. La novel·la acaba de publicar-se a Espanya sota el segell AdN, d’Alianza. Es tracta, entre d’altres coses, segons comenta l’autor a La Vanguardia, d’un intent de “trencar la barrera que els mitjans i l’opinió pública majoritària han aixecat davant el món dels hooligans”. Un mur que impedeix de veure’ls “com les persones que són, amb les seves famílies, esposes i nòvies; amb els seus problemes i emocions”.
I amb regles de joc. Perquè, almenys a Alemanya, aquestes bandes funcionen sota normes de comportament no escrites, diu l’autor. No és que hi hagi unes lleis estrictes ni un codi d’honor definit, però “es guarda una etiqueta”, o sigui, un protocol. Així, els hooligans germànics “no utilitzen mai armes ni instruments com el puny americà o el bastó telescòpic”.
Aquesta autoregulació invisible implica contenir-se perquè les pallisses no s’escapin de les mans. Ho explica millor una altra escena del llibre: “Töller és a les bardisses. La samarreta li penja del tors, feta esquinçalls. Està inclinat sobre un del Colònia amb el llavi ensangonat. L’home es cobreix el rostre amb les mans, però Töller li fot dues hòsties més i el trepitja. Agafo del braç Töller i l’aparto. ‘Ets boig, Töller? Ja en té prou!’, li dic”.
Winkler no mira de justificar els hooligans. Els retrata a través dels seus personatges, molt diferents, de les seves preocupacions i els seus actes embogits . Tot és fictici però es basa en el seu coneixement directe dels ambients sovint violents del barri on va créixer, a la petita ciutat de Wunstorf (a prop de Hannover). El llibre és, en aquest sentit, “autobiogràfic”, admet, encara que assegura que ell “ni de lluny” va ser mai un hooligan. Un altre element que Winkler va prendre dels seus orígens és el llenguatge dels protagonistes”, si bé el to està mesurat a consciència perquè els diàlegs resultin creïbles però adequats a la lectura: “Aquest equilibri és el que més em va costar”, assegura.
El narrador i personatge principal és Heiko, que, amb un pare alcohòlic i una mare absent, adopta la banda com a família alternativa. Però en el grup no tots són nois perduts o perdedors. Per exemple, Kai estudia empresarials, Ulf és un pare de família i Jojo s’ha fet entrenador. I és que “no tots els hooligans són aturats o fracassats”, subratlla Winkler.
Per què hi entren? “Cada cas és diferent, encara que hi acostuma a haver ràbia i frustració”. Què els uneix? “L’amistat i la lleialtat”. Tot plegat no els converteix en germanetes de la caritat, i això també salta a la vista a Hooligan.
Per què s’agrupen? “Cada cas és diferent, encara que hi acostuma a haver frustració”; què els uneix? “L’amistat”