Més que un martell

Aguantar-li un intercanvi de cops a Rafael Nadal en aquest Roland Garros s’havia convertit en tota una proesa. Guanyar-li un joc provocava tímides celebracions en els seus adversaris, rendits per endavant enfront la seva invencibilitat. Treure-li un set al balear, finalment, ha estat impossible. Durant dues setmanes, Nadal ha colpejat la pilota amb una determinació inassumible per a la resta de tennistes aspirants, relegats a un esglaó inferior, enviats allà per un tipus que ha fet anar la raqueta amb la mateixa suavitat amb què Thor governa amb el seu martell.

A Nadal se’l va donar per acabat, combinant com arguments la lògica del pas del temps, la proliferació de lesions i, com no, les ganes de sepultar l’ídol en problemes, tendència caïnita molt estesa. Però Nadal no s’ha deixat anar, ha canviat matisos del seu joc (d’aquí la incorporació de Moyà al seu cos tècnic), dotant-lo de més recursos (el seu revés és un altre, assegura el seu oncle Toni) perquè no tot –o gairebé tot– fos suportat pel físic i l’energia juvenil. S’ha sortit amb la seva, Nadal, que podria haver-se deixat portar per una comprensible inèrcia descendent cap a la retirada formant part del circuit dignament uns anys més, guanyant aquí i perdent allà, però ha optat per obeir la seva ment, més rocosa que les seves cames, evitant el camí còmode. Aquesta resistència el connecta amb altres veterans com Federer, Murray o fins i tot Wawrinka. Tots ells tenen la vida resolta (la seva, la dels seus descendents i la dels fills dels seus descendents) però alguna cosa els impulsa a competir, com si els hagués estat incrustat un gen que els impossibilita a donar-se per vençuts. En el cas d’un esport individual, on és impossible trobar refugi en el col·lectiu per dissimular la baixa forma, el fet de mantenir-se 12 anys a l’elit (el de Manacor va guanyar el seu primer trofeu parisenc el 2005) descriu un atleta excels. Nadal ha aconseguit que “fer història” soni a frase gastada.