Gestionar la memòria, administrar l’oblit
La promesa del “Barça triomfant” va néixer amb el nuñisme primigeni, que al final es va haver de posar en mans de Johan Cruyff. Fiscalment pressionat i actuant per sota (o per damunt) dels seus principis, l’holandès va liderar el canvi de caràcter futbolístic del club. 25 anys més tard de la gran fita d’aquella societat poc anònima (Wembley 1992) i marcada per la confrontació dialèctica entre directiva i banqueta, en queda una memòria deformada per la mort prematura del seu profeta, pels antecedents penals d’un president que continua declarant-se innocent dels càrrecs pels quals va ser condemnat i, sobretot, per la nostàlgia.
El somriure de Josep Lluís Núñez a les trobades commemoratives és el millor resum d’un pacte no escrit que ha obligat a fer malabarismes de protocol per transmetre la sensació d’unitat en un programa que, com als vodevils, ha permès fer compatibles els vetos particulars dels participants sense que ningú s’hagi d’abaixar (gaire) els pantalons. De la festa del Camp Nou n’ha emergit l’efímer debat sobre si 28.000 assistents són el que mereix la grandesa de l’acte o si haurien estat el doble amb més mobilització i convicció institucional. La percepció pública de l’homenatge al Dream Team, però, no ha estat dolenta. En part perquè s’ha notat l’esforç transversal per subratllar la categoria presencial dels homenatjats i en part perquè, poc o molt, no s’ha fet sang sobre la relativitat de l’assistència i ha prevalgut l’espontaneïtat d’una alegria aparentment autèntica.
Quan la nostàlgia s’institucionalitza és fàcil arranar les arestes del passat i instaurar brots d’indulgència corporativa només justificats per la resplendor de l’efemèride. Una prova: ahir, en una sobretaula entre culers, un afirmava que 28.000 espectadors són molts perquè, tenint en compte el que passa habitualment al Camp Nou, és mitja entrada. I un altre responia que 28.000 eren els assistents a l’acte presidit per Pep Guardiola per tornar a demanar un referèndum (sí o sí) i que semblaven molts més que els 28.000 del Camp Nou. La quadratura del cercle sobre l’aforament és secundària en relació amb la visibilitat televisiva de la festa, que és el que realment importa a l’hora de mantenir la memòria factual i la casuística mercadotècnica de les aparences.
El Barça és més que un club no solament per ser el que és sinó també pel que li convé semblar que és en funció de les circumstàncies. I aquí el virtuosisme del protocol ha estat digne del Vaticà: ha permès que els enemics irreconciliables coincideixin el mínim possible, que es preservi un nivell d’homenatge prou digne per no semblar mecànicament funcional i que es reparteixin els protagonismes comptant amb una col·lectiva cessió d’exigències i una generosa predisposició que, em consta, va des del nuñisme recalcitrant al fonamentalisme cruyffista. En un context de celebració i d’aprenentatge d’una nova manera d’administrar els èxits, la presència d’una minoritària minoria social exigint la dimissió del president Bartomeu o el retorn d’Agustí Benedito com a xaman d’una moció de censura tan versemblant com aquell contestador automàtic indi de grotesca memòria electoral, suma o resta? Són elements dissonants inoportuns?
El virtuosisme del protocol de l’homenatge al Dream Team ha estat digne del Vaticà
No. Al contrari: ens recorden la pluralitat d’un ens, el Barça, que viu de qüestionar-se permanentment i de crear resistències perdurables en una piràmide social marcada per l’elitisme social i econòmic de la cúspide i la reconsagrada complexitat de la base.
Ara que està de moda parlar del projecte Masia 360 (que encara no sabem si serà un cementiri d’elefants, un purgatori o un autèntic laboratori d’innovació) és un bon moment per reclamar, a banda d’unes bones escoles de jugadors i d’entrenadors, una escola d’opositors i directius. A veure si, aprofitant la rica experiència fratricida i jurídica del club, som capaços d’aixecar un planter que elevi el nivell i l’eficàcia de l’oposició actual i eviti la deriva d’imputacions i costos judicials (econòmics, d’imatge, socials) que tant ens perjudiquen i defineixen.