Sentència cantada
El Tribunal Constitucional acaba de dictar una sentència declarant la inconstitucionalitat del decret llei que regulava la Declaració Tributària Especial del 2012 que permetia als contribuents espanyols aflorar béns i actius que no es corresponien amb les rendes declarades i que havien estat ocults a Hisenda. La mal anomenada amnistia fiscal consistia, en realitat, en una regularització tributària especial que, per lapse de temps limitat –fins al 30 de novembre del 2012 –, possibilitava, pagant el 10% del seu valor, posar-se al dia en l’IRPF, l’Impost sobre Societats que grava el benefici empresarial i l’impost de no residents. No era una amnistia fiscal, tal com ho van ser les tres anteriors del 1977, 1984 i 1991, sinó una regularització extraordinària que no portava el pagament d’interessos i recàrrecs i excloïa sancions administratives o penals, però que, a diferència de la regularització ordinària que preveu el nostre sistema fiscal, reduïa també substancialment la factura de la quota resultant per pagar.
L’Alt Tribunal no se centra en el què sinó en el com. Tan sols de manera molt col·lateral entra en la difícil qüestió de la legitimitat de la regularització especial, però en canvi censura obertament la il·legítima utilització del decret llei per regular la modificació dels impostos centrals del nostre sistema tributari. Sense entrar en consideracions polítiques, que no ens toquen, és molt difícil valorar una mesura excepcional com aquesta, que sempre conté una tensió dialèctica entre justícia tributària i eficàcia recaptatòria, sobretot en un moment d’esclerosi de les finances públiques i quan la mateixa OCDE recomanava una mesura d’aquest tipus per descobrir noves fonts de renda. Sí que ens mereix una valoració positiva que, per respecte al valor constitucional de la seguretat jurídica, hagi negat efecte retroactiu a la sentència i que no puguin revisar-se les situacions subjectives dels contribuents que es van acollir a les mesures ara anul·lades del decret llei. Per tant, un element de tranquil·litat per als contribuents que es van acollir a la regularització especial la situació dels quals, fora d’això, està prescrita.
I pel que fa al futur què? Aquesta és la crònica d’una sentència anunciada, l’última baula d’una jurisprudència consolidada, que no s’esgota en si mateixa sinó que es projecta al futur. Corrobora, una vegada més, que no es pot utilitzar el decret llei per regular els impostos centrals del nostre sistema tributari. Clar i català: l’Impost del Patrimoni, i l’última reforma de l’Impost sobre Societats, que endureix la factura fiscal de les nostres empreses en la pròxima declaració del 2016, podrien estar seriosament afectats d’inconstitucionalitat. I aquí la situació és inversa, poden donar dret a una devolució del que s’ha pagat, o del que encara s’ha de pagar.
El Suprem nega que un decret llei pugui modificar impostos