Memòria del terror
Gregorio Morán escriu sobre la matança d’Hipercor: “No crec que en els 495 assassinats que va executar ETA en els deu primers anys de democràcia n’hi hagi cap, i n’hi va haver d’especialment brutals, que contingui per si mateix tal quantitat d’elements per a l’anàlisi. En primer lloc, la població. ETA atemptava a Catalunya, autèntic planter de vots d’Herri Batasuna en les eleccions celebrades dies abans”.
Dilluns es van complir 30 anys de l’atemptat d’Hipercor, a Barcelona. Havien transcorregut deu anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya des de la Guerra Civil i no crec que hi hagi cap altre cas de terrorisme tan singular com el que va perpetrar ETA llavors. Passades les quatre de la tarda explotaven a la primera planta del soterrani del supermercat, un divendres, 30 quilos d’amonal amb cent litres de gasolina. Una matança que va costar la vida a 21 persones i en va deixar ferides 45.
No crec que en els 495 assassinats que va executar ETA en els deu primers anys de democràcia n’hi hagi cap més, i n’hi va haver d’especialment brutals, que contingui per si mateix tanta quantitat d’elements per a l’anàlisi. En primer lloc, la població. ETA atemptava a Catalunya, autèntic planter de vots d’Herri Batasuna en les eleccions celebrades uns dies abans. Part de l’esquerra radical es va decantar cap a la lluita armada desencisats per la situació –recordem que estàvem al 1987, amb un PSOE al govern que havia fet de tot i en general desastrosament malament, en plena caiguda cap al crim, la corrupció i el menyspreu a la ciutadania–. Cap lloc d’Espanya, si exceptuem el País Basc, no havia sostingut tant amb els seus vots Herri Batasuna.
Sobre el talent dels quatre eixelebrats que van executar l’atemptat –Arróspide, Caride, Ernaga i Troitiño– poc es pot dir fora de l’evidència. El mateix que dels seus dirigents llavors, detinguts uns anys més tard a Bidart. Cal recordar que l’IRA irlandès va fugir dels contactes amb ETA després de conèixer els seus líders. Ells anaven a forçar una situació assetjant l’Estat, i aquests cafres estaven convençuts de crear-ne un de nou. I encara que anés a batzegades, matusser i excedit, un Estat, fins i tot l’espanyol, no el pots desafiar a mort pensant que es quedarà parat i entregat. Per molt incompetent que sigui, i l’espanyol ho és, no deixa de ser un Estat i ells una colla de malfactors, l’únic sentiment dels quals, suposadament, és l’amor al seu país. No es construeix res a partir d’empènyer amb sang una situació en la qual mai de la vida no obtindràs la victòria. S’havien oblidat, si és que les coneixien, les guerres carlines i el seu final fumut, però l’únic possible.
L’atemptat d’Hipercor va suposar el començament de la decadència absoluta d’ETA. L’eurodiputat Txema Montero va abandonar el grup i el veterà Txomin Ziluaga, que va aconseguir un suport nombrós de militants d’Herri Batasuna, va ser expulsat amb tots ells. La carta de Ziluaga no té pèrdua però faria aquest article impossible. Cal dir-ho tot, des dels fanàtics d’allà i d’aquí justificaven l’acte perquè havien avisat de l’explosió –quan algú col·loca una bomba és perquè exploti, no perquè la desactivin– fins a la convicció que el deteriorament d’ETA, que va continuar matant, es va acabar, com molt bé va afirmar Txema Montero anys després, per la pressió insostenible de les Forces de Seguretat de l’Estat, però no, com ara es vol dir, pel rebuig de la societat basca.
Encara recordo un dels últims atemptats d’ETA –un empresari nacionalista vinculat al PNB, que no estava disposat a continuar pagant l’anomenat “impost revolucionari”–. Quan el cadàver encara no havia estat retirat del carrer, el grup de col·legues que jugaven al mus o al dòmino, no ho recordo, i tinc l’arxiu un pèl desordenat últimament per raons alienes a la meva voluntat, un dels seus companys de joc es va limitar a dir: “Necessitem que algú ocupi el seu lloc a la taula”. I van continuar la partida fins al final.
El terrorisme és un fenomen molt més complex del que se sol creure. Israel neix, entre altres coses, per un atemptat que va deixar desenes de morts, britànics majoritàriament. El primer atemptat a París contra els nazis que ocupen el país l’executa el grup Manukian, armeni en el qual hi havia republicans espanyols i, com que no tenen armes, maten un oficial a ganivetades a l’entrada del metro de París. Podria posar exemples fins a cansar-me. El terrorisme és una apreciació política en funció de qui la comet. Els nord-americans al Vietnam o Síria, o els russos durant la revolució. “Vull que pengis a la plaça del poble vint empresaris” (no tinc accés a la citació exacta pel desastre de la meva biblioteca), escriu Lenin a Trotski durant el període del terror.
Som un país amb molta història i molt pocs historiadors; ho exigeixen les oposicions, des d’antic. Recordo molt vívidament les matances a Madrid aquell inoblidable 11 de març. Qui podia assegurar que no fos ETA? Els fins asseguraven que no era un comportament de l’estil d’ETA, però s’oblidaven dels nens assassinats a Saragossa, entre d’altres. Quan algú prepara un atemptat massiu, no en coneix les conseqüències. Senzillament ho fa. L’error del Partit Popular va ser forçar les dades per aconseguir que fos allò que ells volien, en vigílies electorals.
La matança indiscriminada és el que és. Col·loques l’explosiu i que surti el que surti, perquè l’important per al terrorista és l’efecte, no les conseqüències. Després venen les disculpes, però els morts ja són al dipòsit de cadàvers. Vivim en un país on la història és matèria classificada. D’altra manera seria impossible que un alt càrrec de la Generalitat, com era llavors Carod-Rovira, negociés amb ETA que no cometés atemptats a Catalunya. A fora sí, perquè no és el mateix un català que un aragonès, un gallec o un andalús. Gran desvergonyiment, tenyit de racisme, permet que el suposat amor a la teva pàtria es construeixi sobre el menyspreu dels veïns. Per cert, avui és catedràtic gràcies a una entitat financera. Quins favors no els deu haver fet? Els bancs i les caixes no paguen, compensen.
Hi ha una escena memorable en la història del cinema. L’hi devem a Pontecorvo, el director italià, que per cert va realitzar un film sobre ETA i la mort de Carrero Blanco absolutament infeliç, perquè no tenia ni idea ni del tema ni dels personatges. Però en aquella petita obra mestra que és La battaglia di Algeri (La batalla d’Alger), sobre la lluita d’alliberament dels algerians davant els colonialistes francesos, es va trobar un entrebanc. Són només tres plans en què un nen menja un gelat en una cafeteria d’Alger. I explotarà una bomba. Els algerians li van demanar que retirés aquell petit pla, perquè llavors, que ja estaven en el poder, no podien admetre el terrorisme sobre un nen. Ell s’hi va obstinar i no va cedir. La poden veure. Aquell nen haurà saltat pels aires en tan sols uns segons.
Així és el terrorisme. Es fa i no es justifica mentre no assoleixis el poder. Caldria afegir alguna cosa sobre el GAL i la política d’Estat, però crec que ens portaria molt lluny, o més exactament, a les clavegueres del terrorisme de menor quantia realitzat per personal sortit del rierol. Res que valgui la pena. ETA va ser una altra cosa i el GAL una de molt diferent, n’hi hauria prou amb fer el balanç d’èxits i fracassos. El GAL no justifica res, llevat que considerem que la xusma d’Estat tingui la pretensió d’arribar a fer-se rics. Una altra cosa és parlar d’amor a la pàtria, sentiment que desconec, i de la consideració que el teu veí no té dret a viure perquè pensa diferent i no és un patriota.
Col·loques l’explosiu i vejam com surt, perquè l’important per al terrorista és l’efecte, no les conseqüències