Dos barcelonins i un destí
Bona tarda a tots”, bonsoir à tous. Amb aquestes paraules –la seva fórmula de sempre– va obrir David Pujadas l’informatiu de les vuit del vespre de France 2 el passat 8 de juny. Era el seu últim dia. Després de 16 anys al peu del canó, amb 2.575 informatius a l’esquena, el periodista estrella de la televisió pública francesa deia adéu als teleespectadors amb certa amargor. “No ha estat la meva decisió, no ha estat la meva elecció”, va subratllar Pujadas, envoltat per la redacció del Journal de 20h, que li va retre en directe un càlid homenatge (a més de dedicar ¡25 minuts! de l’informatiu a glossar la seva trajectòria).
Malgrat la seva independència i solvència professional –que el va portar a mantenir duels elèctrics amb polítics de tots els partits, en especial en el seu programa Des paroles et des actes (Paraules i fets)–, malgrat estar avançant el poderós telenotícies de TF1 en audiència, la presidenta de France Télévisions, Delphine Ernotte, va considerar que havia arribat el moment de canviar de cares i de rejovenir i feminitzar l’informatiu. Per a molts francesos ha representat el final d’una època, un xoc catòdic similar al que va produir la marxa de l’incombustible Patrick Poivre d’Arvor de l’informatiu del vespre de TF1 el 2008. Tots dos formaven part del paisatge i s’havien guanyat el dret a tenir una marioneta als guinyols de Canal Plus.
Nascut a Barcelona el 2 de desembre del 1964, fill d’ un matrimoni de traductors intèrprets–Rosen do Puja dasi Françoise Redon–, David Pujadas era fins ara un dels dos catalans més influents de França. L’altre era l’ex-primer ministre Manuel Valls, sacrificat també en l’altar de la renovació. Nascut així mateix a Barcelona, el 13 d’agost del 1962 –és només dos anys més gran que el periodista–, fill del pintor figuratiu Xavier Valls i de Luisa Galfetti, l’exdirigent socialista viu també en aquests moments les seves hores políticament més baixes després d’haver arribat gairebé a dalt de tot.
A més de les seves semblances més òbvies –origen, edat, tipus físic–, la trajectòria dels dos homes té també paral·lelismes en el calendari, tant en l’ascens com en la caiguda. Reporter de televisió, Pujadas va passar a mitjans dels noranta a presentar els seus primers informatius al canal d’informació contínua LCI, mentre que per la mateixa època (el 1997) Valls sortia a la llum pública com a portaveu de Lionel Jospin a Matignon. Posteriorment, el 2001, mentre Pujadas saltava a l’informatiu estrella de France 2, Valls era elegit alcalde d’Evry, una ciutat de 50.000 habitants de la banlieue sud de París que convertiria en el seu feu, i un any després aconseguiria per aquesta mateixa circumscripció la seva primera acta de diputat a l’Assemblea Nacional, càrrec per al qual acaba de ser reelegit –per una diferència de tan sols 139 vots– diumenge passat. A tots dos, el 2017 els obre les portes del desert.
Manuel Valls podria haver estat avui el president de la República, en lloc d’Emmanuel Macron. La seva calculada carrera i la seva poderosa ambició el dirigien obstinadament cap al palau de l’Elisi. Ministre de l’Interior (2012-2014) i primer ministre (2014-2016) amb François Hollande, Valls estava en immillorables condicions per intentar imposar la seva candidatura en les eleccions presidencials del mes de maig passat, després d’haver pràcticament forçat el president sortint (completament enfonsat en els sondejos) a renunciar a la reelecció. Però Valls, que sempre va ser minoritari en el PS, va ser apartat de la carrera presidencial en les primàries dels socialistes, que van preferir suïcidar-se a les urnes elegint candidat un home rom i fortament ancorat a l’esquerra, Benoît Hamon. La derrota interna de Valls és la que al cap i a la fi va obrir de bat a bat les portes de l’Elisi a Emmanuel Macron –amb un perfil ideològic molt semblant–, que es va colar en aquell buit des de fora del PS. Valls ha hagut de lamentar moltes vegades haver aconsellat a Hollande el fitxatge de Macron com a ministre d’Economia, que va considerar un èxit per al sector reformista del Govern que ell encapçalava. Però el presumpte aliat, tan ambiciós com ell, es va convertir molt aviat en el seu rival.
Macron representa avui la renovació per la qual sempre havia lluitat Manuel Valls. Però a les seves expenses. El barceloní va ser dels primers a proposar en veu alta la idea de convertir el PS en un gran partit demòcrata de centreesquerra, sense la S de socialista, i amb la suma de socialdemòcrates, ecologistes i centristes. Un gir liberal que el va col·locar a la dreta del partit i l’hauria abocat a una definitiva marginació si no s’hagués demostrat espectacularment capaç de convertirse en home de confiança del líder socialista de cada moment. Sense trair mai les seves conviccions ideològiques ni la seva ambició –encara que mostrant una lleialtat gasosa en les seves aliances–, Valls ha prosperat a l’ombra de dirigents com Michel Rocard, Lionel Jospin, Ségolène Royal o François Hollande. Seguint la mateixa lògica, també va intentar aproximar-se a Macron, per a qui va acabar demanant el vot en les eleccions presidencials. Però el nou president prefereix –lògicament– mantenir-lo lluny.
Hi ha qui veu Valls políticament mort. I qui somia que una impugnació de La França Insubmisa –la candidata del qual a Evry, Farida Amrani, va vorejar la victòria i contesta el resultat– expulsi l’ex-primer ministre de l’Assemblea Nacional. Però Valls, lluny de rendir-se, treballa per formar un grup parlamentari propi i, amb aquestes tropes, provar de negociar un acord amb la majoria presidencial. Mentrestant, els rumors apunten al pròxim desembarcament de Pujadas en un canal de televisió de la competència.
Els dos barcelonins han quedat descavalcats de les seves rutilants muntures en plena cursa. Però és aviat per donar-los per acabats. Atents a la pantalla.
A Pujadas, periodista estrella de televisió, i a l’ex-primer ministre Valls se’ls obren les portes del desert