La Vanguardia (Català)

L’Elaan i les seves mares amigues

- Barcelona

El camí hauria estat bastant més pla per a Natasha Bakht i Lynda Collins en el seu objectiu que totes dues fossin reconegude­s com a mares de l’Elaan si s’haguessin fet passar per lesbianes. “Ens ho va suggerir més d’un amic: ‘Per què no us feu unes quantes fotos fent-vos petons i us declareu parella de fet?’ –explica la Natasha–. Però per a nosaltres no era una opció. Som advocades, no podem enganyar un tribunal”.

Bakht i Collins, canadenque­s de 44 i 42 anys, no són parella ni ho han estat mai, però són una família. Dues amigues íntimes que han decidit ser comares de l’Elaan, un nen amb paràlisi cerebral nascut fa set anys del ventre de la Natasha, fruit d’una inseminaci­ó artificial, i que amb el pas del temps va anar convertint­se també en el fill de la Lynda.

Que totes dues siguin professore­s de Dret a la Universita­t d’Ottawa explica segurament que el seu singular model familiar no s’hagi quedat en un simple acord privat. Després d’una dura batalla legal, s’han colat als llibres d’història del dret que s’estudien a la seva facultat en convertir-se en les primeres dues canadenque­s que, sense mantenir una relació sentimenta­l, han estat reconegude­s com a mares legals d’un nen. És una fita també a nivell mundial. A Espanya, per exemple, la llei no ho contempla.

La seva història arrenca en el 2009, quan la Natasha va prendre una decisió cada vegada més habitual per a les dones del segle XXI: enfilant els 40 i sense parella, va optar per anar a un banc d’esperma i ser mare en solitari. La Lynda va ser al seu costat des de l’inici, acompanyan­t-la a les ecografies i fins i tot en el part, el 9 de febrer del 2010. Als sis mesos, va arribar una notícia devastador­a. El petit Elaan, que no sostenia encara el cap i els ulls del qual parpelleja­ven de vegades d’una manera estranya –eren convulsion­s–, havia patit un greu dany neurològic a l’úter per un nus al cordó umbilical. Després de moltes proves, va arribar el diagnòstic: paràlisi cerebral.

Enfonsada, la Nastasha va trobar en la Lynda el seu gran suport. “Quin tipus de vida tindrà el meu fill?”, li va preguntar sortint del neuròleg. “Tindrà una vida fantàstica. Ens encarregar­em que així sigui”, li va respondre la seva amiga. La conformaci­ó de la família va ocórrer de forma natural. “La Lynda m’acompanyav­a a totes les visites mèdiques, sempre hi era. Eren hores i hores, literalmen­t, que passava cada dia amb l’Elaan. Això és ser mare, tot i que no ens haguéssim aturat a pensar-ho”, recorda la Natasha. Per ser més a prop, la Lynda fins i tot es va mudar al pis just a sobre del seu. Una s’encarregav­a del nen al matí, l’altra a la tarda.

Era encara la tieta Lynda, però el vincle amb el nen s’estrenyia. “Quan em preguntave­n si tenia fills, vaig començar a respondre que sí –recorda–. La revelació em va arribar un dia enmig de la natura. Tenia 39 anys i sempre havia volgut ser mare, així que m’estava plantejant adoptar. Vaig sortir d’excursió pel bosc a pensar. Llavors me’n vaig adonar: per què havia d’adoptar un estrany quan ja tenia l’Elaan?”. De tornada a casa, va fer seure la Natasha i l’hi va plantejar. Volia ser reconeguda oficialmen­t com a mare. “Li vaig dir que s’ho pensés, que prengués el seu temps”. La seva amiga no ho va necessitar. Li va dir que sí aquella mateixa nit.

Va començar llavors una batalla legal –que de vegades van haver d’aparcar per fer front als problemes de salut del nen– per a un cas sense precedents. L’adopció, en no ser parella, no era una opció. Van decidir que la millor estratègia era recopilar afidàvits –de parents, de professors de l’Elaan, del pediatre...– per convèncer la justícia que el millor per al nen era tenir la Lynda com a segona mare. L’esperat veredicte va arribar a la fi al novembre, dos anys després.

La condició de l’Elaan va ser sens dubte l’argument més poderós: està cobert ara per l’asseguranç­a sanitària de totes dues i rebria la pensió de les dues si morissin. Si la seva relació es trenqués (“és molt poc probable, precisamen­t perquè no som parella”, subratlla la Natasha), la Lynda continuari­a sent mare de l’Elaan. Cap no ha tingut una relació seriosa des que el nen va néixer, no han tingut temps, però no ho descarten. “Ens agradaria ampliar la família, però qui vingui ha de tenir molt clar que ja som una família”, diu la Natasha.

Una cosa és que el teu fill emmalaltei­xi, una altra de molt diferent és triar ser mare d’un nen malalt. “Jo no el veig com un malalt –replica la Lynda–. És un nen veritablem­ent meravellós. Esclar que tenir-ne cura és físicament cansat. I de vegades passo molta por: fa dues setmanes va passar una altra vegada pel quiròfan, i el dia abans estava feta un mar de llàgrimes. Però crec que abans de l’Elaan no havia conegut mai el tipus de felicitat que transmet ell. És un privilegi ser la seva mare”.

 ?? ARXIU ?? Lynda Collins i Natasha Bakht, amb el petit Elaan
ARXIU Lynda Collins i Natasha Bakht, amb el petit Elaan

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain