“Espanya pateix l’apropiació de l’Estat per una elit política”
Ferran Mascarell, delegat del Govern a Madrid
El cas de Ferran Mascarell (San Just Desvern, 1951), avui delegat de la Generalitat a Madrid, és una sinècdoque de l’estat de la qüestió catalana: un catalanista socialdemòcrata que va partir peres amb el federalisme espanyol després de la sentència de l’Estatut del 2010 i avui abraça un sobiranisme desapassionat però convençut. Mascarell, que va ser conseller de Cultura, publica Dos Estados (Arpa), un al·legat en favor d’un divorci civilitzat de Catalunya i Espanya, amb custòdia compartida d’afectes i vincles.
Afirma que Espanya no és una nació fallida sinó un Estat fracassat. Sí, perquè ha malgastat les oportunitats que ha tingut de resoldre el model territorial. La més clara, la del 78, quan les diferents nacions –o les diferents societats civils, per utilitzar un terme més laic– van jugar a favor de la construcció d’un Estat que servís per a tots, el resultat ha estat el que ha estat. I la causa és una certa apropiació de l’Estat per una elit política amb alguns afegits substancials, que ha convertit l’Estat en una espècie d’illa. Jo crec que l’Estat espanyol és un Estat fallit, un Estat que no ha sabut construir-se, per raons com les que he comentat i que són en l’origen de la revolta catalana del 2010. El 2011 es va produir una revolta d’una part de la societat espanyola, sobretot les noves generacions. Són dos projectes diferents, però amb un fons semblant: totes dues són reaccions contra l’Estat, un Estat que no funciona, ineficient i que no ha tingut la capacitat de reactivar-se o de reformular-se a través del temps.
Comença a ser acceptat per tothom que el punt de ruptura és la sentència de l’Estatut. Sí, perquè allà s’expressen massa coses. Era un estatut que pretenia resoldre la idea de nació, la idea de llengua, el sistema de finançament de Catalunya, i un sistema de competències real. L’Estatut era una idea de millora de l’autogovern i de reforma federalitzadora, eren aquestes dues qüestions. Quan, quatre anys després, havent passat tots els filtres, aprovació a Catalunya, aprovació a Madrid, aprovació en referèndum, firma del Rei... quan tot això queda destruït va resultar un insult a la nostra activitat, un insult a la nostra voluntat de construir alguna cosa a Espanya. Jo llavors vaig deixar de ser federalista, i dic que Catalunya necessita un Estat que funcioni, però el punt de partida no té res a veure amb el nacionalisme, té a veure amb l’estatisme, si vols, amb la necessitat de dotar-se d’un Estat en un temps difícil. Reitero moltes vegades en aquest llibre que l’Estat és una eina, és un instrument i qui ho interpreti com una altra cosa simplement és nacionalista.
Utilitza categories com la política heroica, l’aspiracional i la servidora. Expliqui-ho. L’ideal és la política servidora. La política espanyola és heroica, i es correspon amb un nacionalisme heroic, amb una idea d’Estat tancat, excloent, molt participat pels interessos d’una elit. En el cas català la política ha estat sempre més aspiracional. Està muntada, des de temps de Rius i Taulet, sobre la necessitat d’alguns objectius de gran aspiració, en la mesura que sempre ha tingut, en lloc d’un instrument favorable en l’Estat, un instrument desfavorable. Encara està pendent de construir la relació entre els catalans i l’Estat.