Lliçons per a Sánchez
Dèiem fa una setmana que l’objectiu que uneix l’esquerra espanyola és fer caure Rajoy. L’anteposen a qualsevol proposta que s’identifiqui amb la seva ideologia: la lluita contra la desigualtat, per exemple. Pablo Iglesias somia amb una altra moció de censura “abans de Nadal”. Pedro Sánchez va estrenar la secretaria general del PSOE amb un final de capità de vaixell: “Rumb cap a la Moncloa”, va ser l’última frase del seu discurs. Com a idea força del seu missatge també va proposar de crear una “majoria alternativa” que desbanqui el PP; que el “faci fora de les institucions”, va dir amb més contundència el líder de Podem.
En aquestes condicions va començar el seu mandat Pedro Sánchez: empès per les seves pròpies ànsies d’arribar a la Moncloa, després d’haver tingut aquell palau al seu abast ara fa un any, i frenat pels companys de partit que li diuen: “A la Moncloa, o hi arribes bé o no hi arribes, i la manera d’arribar-hi bé és guanyar les eleccions”. Abans de somiar amb tal conquesta, el senyor Sánchez hauria de revisar el que ha passat aquesta setmana, que potser li deixa totes les lliçons que ha d’aprendre un aspirant a governar.
Primera lliçó: abans de parlar de plurinacionalitat, convé saber quantes nacions hi ha a Espanya i dir-ho sense por. Si es tracta de donar satisfacció a Catalunya, que ho diguin. Si es tracta d’una reforma global de l’Estat de les autonomies, que ho diguin, també. No és presentable que la senyora Lastra, la número dos de Sánchez, no sàpiga respondre quantes nacions els surten, ni que l’exemple d’Estat plurinacional sigui Bolívia, amb 36 nacions, alguna d’elles amb menys d’un centenar d’habitants i, la majoria, amb menys d’un miler. Si aquest és el model, a Espanya podria ser nació qualsevol comarca amb alguna singularitat.
Segona lliçó: si les ànsies de fer fora Rajoy dominen sobre qualsevol altre missatge, pot passar el que va succeir ahir: que Ràdio Nacional va emetre el testimoni d’un oient que es queixava que els polítics només pensen en el poder i s’obliden dels ciutadans. És possible. Almenys, aquesta és la sensació que van deixar els moviments i paraules dels últims deu dies. I això crea desinterès cap a tota la classe política, però singularment cap a qui mostra aquestes urgències per poder assolir la poltrona presidencial.
Tercera lliçó: Pedro Sánchez, com qualsevol dirigent, té dret a tenir les seves pròpies idees. Enlloc no està escrit que calgui avalar un acord de comerç, encara que sigui amb el Canadà. El que castiga l’opinió pública i fa dubtar de la solvència del líder és la inestabilitat de criteri. Si en pocs dies –gairebé hores– es passa del sí al no, i del no a l’abstenció, aquest líder produirà desconfiança.
I lliçó quarta: la podemització. Ignoro si Podem exerceix sobre Sánchez tanta fascinació com li atribueixen des del PP. Però ha de tenir prevista aquesta forma d’atac, de tan fàcil compra en determinats mitjans. Compte amb aquesta imatge, senyor Pedro. Mantingui distàncies. Miri Catalunya: si el PDECat juga a l’independentisme, els independentistes s’estimen més l’original, que és Esquerra. Si el PSOE juga a Podem, l’esquerra que vota també preferirà l’original.