El turisme, primer problema
ELS problemes provocats pel turisme són la primera causa de preocupació dels barcelonins, segons el baròmetre semestral de l’Ajuntament, que a més releguen l’atur al segon lloc després de 8 anys en què ha figurat, molt destacat, en primer lloc. La notícia que el principal problema a Barcelona ja no és la falta d’ocupació coincideix amb l’expressat en altres sondejos anàlegs. Per exemple, a Catalunya tampoc no és l’atur, sinó l’encaix a Espanya, i a l’Estat la corrupció política i el frau han passat a ser la màxima preocupació social.
Que la preocupació social per l’atur quedi relegada és una bona notícia relativa; però no ho és que sigui el turisme el que passi al primer lloc. Si bé és cert que la sensació de millora econòmica comença a arribar als ciutadans, també ho és que l’èxit del sector turístic a la capital catalana crea problemes als ciutadans que han de ser abordats amb decisió i intel·ligència.
Des de fa mesos es parla de la necessitat de posar límit al desordre que provoca la incessant onada turística a la capital catalana. A partir del soroll i l’atapeïment de ciutadans als centres turístics, del frau en el lloguer d’apartaments o la congestió dels principals serveis públics, es parla del risc de convertir Barcelona en un parc temàtic i que sigui abandonada pels seus ciutadans, bé per les dificultats i la carestia de vida o de l’habitatge (l’anomenada gentrificació), bé per les incomoditats que genera la presència massiva i continuada de gent en algunes àrees de la ciutat.
Però també és cert que Barcelona ha construït des dels Jocs Olímpics del 1992 un poderós efecte crida a visitants d’arreu del món que ha de ser protegit, ordenat i diversificat, més enllà de la indústria turística que ha generat. No estem parlant d’una cosa nova o desconeguda. Hi ha diversos estudis, alguns d’ells molt rellevants tant pel seu tractament científic com per fonamentar-se en experiències d’altres ciutats amb processos anàlegs, que haurien de ser objecte d’àgil implementació per part del municipi i del sector, abans que la ciutat acabi morint d’èxit.
Paral·lelament a l’augment de la preocupació pel turisme, ha pujat de forma similar la preocupació per la carestia de l’habitatge. Sens dubte, tots dos fenòmens van lligats. Acabem de conèixer el frau descobert per la propietària d’un habitatge l’arrendatari del qual l’havia rellogat com a pis turístic. D’una banda, el risc que es formi una bombolla en el sector del lloguer i, de l’altra, la percepció que alguns barris de Barcelona ja no tenen veïns sinó turistes que canvien cada setmana, amb els problemes de tot tipus que això comporta. És precís posar fil a l’agulla per controlar un fenomen que, malgrat tot, és una de les principals indústries de la ciutat.
En l’equador del mandat, el baròmetre municipal continua donant avantatge al grup de l’alcaldessa Ada Colau, que és la més valorada al costat de l’exalcalde Xavier Trias. Tot i això, el partit d’aquest últim, el PDECat, està en caiguda lliure en intenció de vot, la qual cosa afavoreix ERC, que se situaria a poc més d’un punt dels comuns. L’evolució de la resta de partits amb prou feines té canvis –lleuger augment del PSC i lleu descens de Ciutadans–, mentre que la caiguda del Partit Popular es pot atribuir al seu tradicional vot ocult i la CUP segueix una clara tendència al descens.