Posada de llarg Macron-Merkel
DESPRÉS de seixanta anys de vida, la Unió Europea ha crescut, s’ha multiplicat i decideix molts més aspectes ordinaris del dia a dia dels ciutadans dels que aquests creuen, però hi ha una cosa invariable: París i Berlín marquen el rumb. Quan l’eix –o la locomotora– no funciona, com ha passat amb el tàndem Merkel-Hollande, la força del continent es dilueix i transmet feblesa. L’abandonament del Regne Unit, les circumstàncies d’Espanya i Itàlia i el comportament erràtic de potencials punts de suport a l’est d’Europa –cas de Polònia– reforcen l’argument. Ahir, els dos líders de França i Alemanya van escenificar aquest lideratge compartit tant en les formes –roda de premsa conjunta– com en el fons –“quan Alemanya i França parlen amb la mateixa veu, Europa pot avançar. No és potser una condició suficient, però sí necessària”, va dir el president de França a la capital belga–.
L’entesa franco-alemanya és decisiva aquest 2017 per donar un nou impuls davant els desafiaments urgents, com ara el Brexit. Les esperances dipositades en Emmanuel Macron són grans –potser excessives–, tant com la confiança en la reelecció al setembre de la cancellera Merkel. El pes de la història i els factors econòmics atorguen a França i Alemanya el privilegi de marcar el rumb i l’obligació de treure Europa d’un període incert, problemàtic en l’economia i allunyat d’alguns valors essencials (per exemple la dubitativa acollida al flux de refugiats de Síria). Per primera vegada en anys, com va dir Macron fent broma, els líders europeus no han parlat de Grècia.
De moment, el Brexit no suscita fissures i les propostes de divendres de Theresa May –garantir els drets dels ciutadans comunitaris al Regne Unit– van ser replicades a l’uníson pels líders dels Vint-i-set: és un bon punt de partida però no un gran avenç. Si el cop de porta britànic ja va ser un xoc, cap Estat membre de l’UE no sembla disposat a concedir a Londres divisions internes com a propina.
El clima d’entesa franco-alemanya tampoc no garanteix el rellançament ni la unitat de criteris automàtica. L’agenda europea és complexa i variada, com va quedar patent amb l’escàs ressò que va rebre el president Macron en el seu afany perquè Brussel·les freni les inversions i adquisicions de la Xina, sobretot en sectors considerats estratègics. Amb tot, la sintonia Berlín-París constitueix la millor carta per al futur d’Europa. Tota l’energia del sud o el centre d’Europa és benvinguda. I és necessària. Però l’esperança l’aporta el tàndem Merkel i Macron.