Les fronteres
La primera vegada que vaig anar a Maçanet de Cabrenys va ser fa un munt d’anys, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona que ara es commemoren a bombo i platerets. Era un dia d’agost, tòrrid com aquests que vivim ara, però no en fèiem tants escarafalls. Anava amb el meu fill, que devia tenir sis anys. Al bar de la plaça algú em va parlar de la possibilitat de travessar la frontera i visitar els primers dos pobles de l’altra banda: Costoja i Sant Llorenç de Cerdans. Vaig pensar que seria una possibilitat per introduir el meu fill en l’Orangina. Però no portava al damunt el seu passaport, l’únic document que tenia a la seva edat. Llàstima, li vaig dir a l’home que m’havia fet la recomanació. Em va mirar amb incredulitat i em va dir una frase que no oblidaré mai:
–¿Des de quan fa falta un passaport per travessar la frontera?
Em va explicar com arribar fins al Corral de la Falgarona, una casa al cim d’un serrat que funcionava com a súper i com a restaurant (amb actuacions musicals de vegades, com les del gran llorencí Lou Torrent). Mitja casa era en territori francès i mitja en territori espanyol. Existia de molt abans que aquests dos estats comencessin a tocar els pebrots. Hi pujaven la beguda per la banda espanyola
Em va dir una frase que no oblidaré mai: “¿Des de quan fa falta un passaport per passar la frontera?”
–bàsicament pastís– i, un cop dins de la casa, la passaven a la banda francesa. Allà la venien a uns preus que els nord-catalans trobaven barats. Però, tot allò, aquell primer dia no ho sabia. El que sabia és que havia de treure la cadena que hi havia a la dreta de la casa, passar el cotxe, tornar a posar la cadena a lloc i seguir el camí. Quan vaig arribar a Sant Llorenç vaig canviar pessetes per francs i vam fer l’Orangina promesa. Des d’aquell dia sempre vaig tenir un moneder amb francs, per quan volgués repetir la jugada.
Tot això m’ha vingut al cap ara que he llegit al portal de la BBC com es plantegen la gran frontera que, després de tants d’anys, renaixerà entre Gran Bretanya i Irlanda. Serà l’única terrestre entre el Regne Unit i la Unió Europea: 500 quilòmetres. Parteix rius i ponts, talla camps, i també divideix algunes cases. N’hi ha que tenen el menjador al Regne Unit i les habitacions a Irlanda. Com al Corral de la Falgarona. Hi ha gent que també fa servir dos moneders. Un per als euros i l’altre per a les lliures esterlines.
Explica la BBC que als anys vint hi havia un senyor que cada setmana viatjava des de la Irlanda lliure i l’Ulster per comprar aliments. Llavors, el 3 de maig del 1921, hi va haver la partició d’Irlanda, que va dividir l’illa entre el Nord i el Sud que aviat va esdevenir la República d’Irlanda. Va ser just el dia que l’home havia anat a comprar al Nord. Quan va tornar es va trobar un control de duanes a la frontera, amb un oficial uniformat que li va dir:
–No pot passar aquests productes a l’Estat Lliure d’Irlanda. –Però si ho he fet tota la vida... –Doncs ara ja no pot fer-ho. L’home va fer mitja volta i es va asseure a esperar. Quan es va fer de nit i l’oficial va tancar el control de duanes, es va aixecar i va travessar la frontera com havia fet sempre.