La regeneració del PSOE

Sánchez fa bé buscant acords puntuals amb uns i altres per posar fi a l’hegemonia del PP, per exemple en la ‘llei mordassa’ o la reforma laboral

El significat de la victòria de Pedro Sánchez en el congrés del PSOE va més enllà del seu decisiu impacte en el panorama polític espanyol. Demostra que en un món de xarxes i d’autonomia ciutadana, els aparells de partit, i els seus altaveus mediàtics, no són totpoderosos. Demostra que un altre model de partit és possible. Que els militants compten. Que no són ramat que es porta a pasturar quan diuen els estatuts. Que les primàries han arribat per quedar-se. Per més que intel·lectuals inorgànics desfasats de la nova història s’esgargamellin a qualificar de populisme i assemblearisme tot el que no s’adeqüi a les velles formes en què tot estava lligat en els partits i ben lligat a les elits financeres, mediàtiques i estatals.

Com que no és el mateix parlar que fer, la possibilitat d’un PSOE ancorat a l’esquerra, com ha proclamat Sánchez davant l’entusiasme de milers de militants, ha desmentit els cínics i comentaristes interessats que van aplaudir la més increïble conspiració antidemocràtica de la política espanyola recent. Els mateixos que van encoratjar des de fora i dins del partit l’abstenció que va permetre governar a Mariano Rajoy al capdavant del partit més corrupte d’Europa, segons va documentar per ordre alfabètic la diputada Irene Montero en la seva brillant defensa de la moció de censura. És així com l’onada d’indignació i esperança que va sorgir del 15-M ha arribat també a l’històric PSOE, segons va testificar el seu reelegit secretari general. I és que la decadència de la socialdemocràcia no és una necessitat. Depèn que continuï mantenint valors socialistes, adaptantlos a la nova societat. En lloc d’una supeditació pragmàtica a l’hegemonia neoliberal.

Doncs bé, el que observem a Europa és que Jeremy Corbyn, de qui tots els benpensants es reien per esquerrà tronat, ha rellançat un moviment d’esquerra de joves i treballadors que ha fet perdre la majoria absoluta als conservadors i ha situat el laborisme davant la possibilitat real d’una victòria amb un programa d’esquerra. Perquè Corbyn no s’esporugueix. Després de l’incendi criminal de la torre Grenfell a Londres, ha fet una crida a la requisició d’habitatges buits especulatius a l’elegant barri de Kensington on hi havia la torre, arribant fins i tot a proposar l’ocupació d’aquests habitatges si el Govern no ajuda els damnificats. Paraules acollides amb entusiasme per milers de joves que ara s’interessen en la política. Per contrast, el llegendari Pasok grec va desaparèixer després del seu maridatge amb els conservadors durant la crisi; el socialisme holandès, també escorat a la dreta, acaba de patir una hecatombe, i les polítiques neoliberals d’Hollande, pilotades per Macron, han jivaritzat el PS francès que ha passat del tot al no-res en una elecció.

En canvi, Portugal prospera, en l’econòmic i el social, amb una aliança d’esquerra dirigida pels socialistes, mentre que a Espanya el PSOE, amb ampli suport de militància i electorat socialista, posa les seves esperances en polítiques clarament progressistes en ruptura amb les polítiques econòmiques regressives que va iniciar Zapatero i a les quals han continuat donant suport els líders històrics del PSOE. Ara bé, a diferència del Regne Unit, una part substancial de l’espai d’esquerra a Espanya ja està ocupat pels hereus directes del 15-M: Podem i les seves confluències. I la qüestió catalana, transversal a tota la política, complica extraordinàriament el joc d’aliances possibles. Aquí és on Pedro Sánchez, la prioritat del qual és desallotjar el Partit Popular del Govern, necessitarà filar molt prim. No hi ha tornada possible al bipartidisme, senzillament perquè tant el Partit Popular com el PSOE són minoria entre els menors de 50 anys. El que està aconseguint Sánchez és recuperar una mica del vot jove (més de l’abstenció que de Podem) i mobilitzar els més grans que estaven moixos per la pusil·lanimitat del PSOE amb Rajoy. Però la perspectiva estratègica formulada per Sánchez en el congrés és problemàtica, perquè és massa dependent de l’aritmètica parlamentària. Sembla continuar buscant la impossible aliança a tres amb Podem i Ciutadans, una cosa que aquests dos partits no es poden permetre perquè els seus electors no ho acceptarien. Ciutadans és un partit de dreta neoliberal i nacionalista essencialista espanyol, al qual Podem ha d’oposar-se sota pena de trair els seus principis.

Una altra qüestió és que probablement Podem es va equivocar no abstenint-se tàcticament el març del 2016 per desbancar Rajoy. Però en qualsevol cas no haurien pogut compartir mai govern o fins i tot suport parlamentari. No és una qüestió de vetos, sinó de coherència amb els programes i amb el que es promet. La nova política és la que exigeix que les manefleries de poder no estiguin per sobre de les opcions polítiques. El que importa és el canvi en la societat de què depèn el Parlament. Però Sánchez té raó en buscar acords puntuals amb uns i altres per posar fi a l’hegemonia del PP, en qüestions com la reforma laboral, la llei mordassa o la corrupció. Però una aliança estratègica a llarg termini per una política d’esquerra passa per una fórmula a la portuguesa.

Ni el PSOE sol no pot fer aquella política ni tampoc Podem i les seves confluències. Han de convergir. Però a més hi ha la qüestió central de Catalunya. No hi ha escapatòria. El 80% dels catalans volen decidir. I el 53% volen votar en el referèndum encara que es declari il·legal. I no hi haurà marxa enrere, perquè és un moviment social, no una estratègia política. Podem és coherent: sí al referèndum i respecte al resultat. Si el nou PSOE/PSC vol trobar una via independent de l’irredempt nacionalisme espanyol s’haurà de desmarcar del Partit Popular i de Ciutadans i fer la seva pròpia negociació. Allà veurem la capacitat de lideratge de Sánchez, en qui tantes esperances estan avui dipositades.