El magraner

Fa uns tretze anys que vaig comprar un magraner petit, només feia dos pams d’alçada, però les seves fulles menudes i delicades em van seduir tot de cop. Aviat el vaig trasplantar a un test una mica més gran perquè pogués créixer i així ho va fer i de tal manera que el pes de les generoses fulles el feien doblegar i quan plovia, les branques fines cobertes de fulles tocaven el terra de la terrasseta. I fins i tot, en les fortes ventades, el tombaven; quan això va passar, el vaig falcar amb una torreta pesant i una garrafa plena d’aigua, però al magraner li pesava tot el fullam, de manera que vaig demanar ajuda a un jardiner i l’ha trasplantat en un test molt més gran, amb terra nova i tres perxells als quals hi va lligar les branques cap amunt. La sorpresa de tot això és que un cop redreçat, ara el magraner ja s’acosta al metre vuitanta d’alçària, tot un arbre. Sembla que està agraït i més ho estic jo de veure que està trobant la seva alçària ben acomboiat pels perxells.

Cada vegada més, estic convençuda que les plantes una mica cuidades tornen el favor amb esplendidesa, en el verd de les fulles i els fruits. De fet, el sistema vegetal que tenim els humans també es beneficia d’aquesta relació amb les plantes, és un diàleg arcaic que ve del fons dels temps.

Tenir cura d’unes plantes al llarg de la vida també és curar-se una mica un mateix, requereix paciència, perseverança i una relació amb el temps serena, sense presses, sense exageracions ni improperis, i també d’una companyia constant, com si necessitessin un “bon dia” cada matí. I si es fa així, resisteixen fins i tot freds i gelades.

Ara que ja som al solstici d’estiu i que el magraner ha trobat la seva millor manera de créixer, podríem deixar de banda la fullaraca de la vida política amb les seves representacions escèniques que són qualsevol cosa menys vitals.

A la terrasseta, els ocells ja han vist el magraner redreçat i el visiten de tant en tant, com fan amb qualsevol altre arbre.